El festival de cinema per a la dignitat

Fa molts anys, tants com gairebé cinquanta, ecòlegs, naturalistes i científics enrolats sobretot en les àrees de la física, la química i la biologia van introduir un concepte fins aleshores poc o gens considerat: els humans som una peça més de l’entorn, deien. I, com a tals, intervenen sobre el medi natural en la mateixa mesura que ho fa qualsevol altre organisme. Cadascú exercint el seu rol, esclar, amb els humans interpretant el seu paper al capdamunt de la cadena tròfica com el gran depredador.

Aquesta visió bucòlica no trigaria a canviar a mesura que s’anava verificant que, en realitat, els humans exercíem de paràsits, fins i tot de sapròfits. Si mai hi ha hagut una relació harmònica amb el medi natural, cal retrocedir centenars o fins i tot milers d’anys en el temps. I si fem l’exercici invers i mirem el futur, és obvi que una part de la humanitat és autodestructiva i una altra, la majoritària, en pateix les conseqüències en paral·lel amb el medi natural. Tots dos en són protagonistes i víctimes alhora.

El Festival Internacional de Cinema del Medi Ambient (FICMA), que enguany arriba a la 26a edició i que obrirà les portes en una quarantena d’equipaments municipals de Barcelona del 6 al 14 de novembre, ha fet en bona mesura aquesta mateixa evolució. I l’ha feta des del documental, el seu gènere d’elecció, veient com gradualment el que eren productes audiovisuals descriptius sobretot de natura han anat incorporant cada vegada més missatges en què es denota la influència humana com a motor de transformació de l’entorn. No cal dir que, majoritàriament, la transformació és negativa, tendeix a l’impacte global i aplica una derivació de les lleis de Darwin: només els que disposen de recursos avancen; la resta sobreviuen, malviuen o directament moren. Des del FICMA, a través del centenar de pel·lícules documentals seleccionades, incorporen aquest punt de vista. “¿Quina diferència hi ha entre sortir a rescatar balenes i sortir a rescatar migrants a la Mediterrània?”, reflexionen. “La mecànica és la mateixa, la lluita té un valor ecològic equiparable i, en les dues espècies, les hem posat en perill tots nosaltres”. Sense banalitzar ni voler entrar en polèmica, és una manera d’evidenciar que els humans som un element més de la natura. Distorsionador, en aquest cas, “contra nosaltres mateixos”. “¿On tracem la frontera entre els drets humans i els drets dels animals? Tot és dret a la vida”.

Explicar emocions

Claudio Lauria, president i fundador del festival, va imaginar el certamen fa 26 anys com una finestra d’oportunitat. Ho veia així perquè el cinema documental en l’Espanya d’aquells anys era molt reduït i el dedicat al medi ambient, des d’una concepció global, gairebé inexistent. “Ens havíem acostumat als documentals de La 2 de TVE, als reportatges de National Geographic i a audiovisuals sobre els residus, el reciclatge i tantes coses d’aquesta mena purament descriptius”.

Però un any abans del primer festival es va celebrar la Cimera de Rio de Janeiro, veritable punt d’inflexió en la presa de consciència mundial sobre els problemes ambientals. Era el 1992 i el FICMA es presentaria en societat un any després. La concepció integradora de Lauria va trobar un coixí per presentar-se davant un públic que començava a estar sensibilitzat. “Vam néixer amb la voluntat de reivindicar la vida i denunciar la mort com a producte d’un acte especulatiu”, afegeix el cineasta.

“En aquests vint-i-cinc anys ens hem adonat que els humans formem part de la natura i que en rebem les conseqüències”, insisteix Jaume Gil, director del festival. Respecte a la presa de consciència ciutadana, opina que ha afavorit que cada vegada hi hagi més documentals i més bons dedicats a la qüestió. Només enguany s’han presentat més de 1.500 documentals al FICMA. De tots aquests, se n’ha seleccionat un centenar.

“Els documentals ambientals ja no són contemplatius”, aclareix. “Ara expliquen històries de persones, col·lectius o situacions ambientals amb un impacte i càrrega emocional afegides”. És a dir, expliquen emocions.

El documental supera la ficció

Això passa sobretot des del 2006, any en què Al Gore, vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, primer, i candidat a la presidència més tard, va produir Una veritat incòmoda ( An inconvenient truth ). La pel·lícula va marcar un punt d’inflexió en el gènere i, com admeten els dos responsables del FICMA, un interès creixent del públic i fins i tot de les majors del cinema pel documental. Va ser quan la preocupació pel canvi climàtic “es desperta” socialment. “El canvi climàtic és tot el medi ambient”, considera Jaume Gil. També és el moment en què grans firmes del cinema preparen produccions pròpies.

D’alguna manera, aquest despertar és la culminació de la Cimera de Kyoto, celebrada al 1997. Va ser la primera reunió internacional en què es van plantejar mesures de correcció efectives d’abast planetari que, com sap tothom, no es van respectar. Al Gore, en el seu film gairebé deu anys posterior, simplement recordava la falta d’acord, les conseqüències ambientals i els consensos científics cada vegada més sòlids que avui, vint anys més tard, ens fan parlar d’emergència climàtica. Les pel·lícules convencionals basades en catàstrofes naturals completen el cercle. “Hem viscut el naixement del concepte de canvi climàtic i escalfament global”.

“Els documentals actuals són els reality shows dels impactes ambientals”, s’atreveix Claudio Lauria. Com a tals, reben la influència de la televisió i proposen tractaments alternatius al documental més clàssic. Aquest canvi es manifesta a partir del moment en què les grans companyies del sector, com Discovery Channel, National Geographic i d’altres, competeixen per fer més produccions i més bones. A més, destaca, “gent de la maquinària de la indústria” cinematogràfica fa el mateix pas. “Leonardo DiCaprio, Martin Sheen, Pierce Brosnan, Goldie Hawn i altres cares conegudes de Hollywood entren en aquest circuit”. Justament al festival del 2019 es presentarà una National Geographic Movie produïda per Leonardo DiCaprio.

El festival del Sol

A partir d’aquesta edició, el FICMA canviarà de nom per SunCine. Tant el seu director com el president del festival consideren que la marca FICMA no només està consolidada, sinó que entre els directors, productors i distribuïdors de documentals també ha aconseguit fer-se un nom a través del qual es poden identificar produccions que denoten “novetat, qualitat i fins i tot estrenes mundials”. “Ara deixem de ser una sigla, un projecte, per passar a ser una marca, una entitat”, reforça Gil.

El canvi mantindrà l’estructura del festival amb una secció oficial amb deu pel·lícules que entren en competició per al Sol d’Or: la secció Planeta, amb documentals d’una hora com a màxim i la secció Mirades, per a curtmetratges, formen la resta d’apartats competitius. Fora de competició es manté la secció Premiere (estrenes) i la dedicada als més petits, és a dir, a un públic familiar.

“Aquí arriba el Sol”, diu Lauria. “Dignitat per la vida”, defineix Gil. D’aquesta manera, “el Sol i la vida” defineixen la nova etapa. Se sumen també al “projecte de la joventut” que ara encapçala la sueca Greta Thurnberg. Així, han obert la secció Fridays for Future amb pel·lícules que parlen d’aquest moviment.

En tot cas, la nova etapa reflecteix “situacions ambientals” més que no pas problemes ambientals causats o no pels humans, que mereixen un tractament millor, més digne. Tot i que el ventall és ampli, amb produccions més reivindicatives o d’altres de més explicatives, en l’edició del 2019 no hi ha un focus específic, tot i que s’ha prestat una atenció especial a la selecció de temàtiques vinculades als drets humans. Una d’aquestes és Gaza, un territori amb una extensió semblant al municipi de Sant Boi on viuen dos milions i mig de persones. S’hi explica la problemàtica ambiental i també les condicions de vida, els drets humans i un piló de preguntes associades. Sense ser la més destacada, potser és prou il·lustrativa: ¿com podem cuidar el mar o tractar els residus si s’està lluitant per la supervivència, per l’accés al menjar, en un espai tan reduït d’on és quasi impossible escapar-se’n? “Això és medi ambient”, lamenta Lauria.

Medi ambient i cinema independent

“Tenim dos documentals molt semblants en la seva estructura”, afegeix Gil. En un s’explica com se salven balenes a l’oceà Antàrtic i a l’altre els salvaments de persones al Mediterrani. “Quina diferència hi ha si estem parlant de la vida?” En els dos casos es parla de supervivència, emfasitza el president del festival. En aquesta mateixa línia es podrà veure també una peça dedicada a la primatòloga Jane Goodall. Altres títols fan referència a l’encara vigent febre de l’or, els drets animals, la contaminació química, els usos tradicionals del paisatge i la lluita contra la uniformització dels hàbitats, a més dels impactes ambientals, tant naturals com antropogènics.

Tots ells tenen alguna mena de relació amb el festival de cinema independent Sundance, amb el qual es manté un acord de col·laboració i intercanvi des de fa una desena llarga d’anys, i amb la Fundació Robert Redford per a la promoció de cinema independent.

D’alguna manera, el cinema independent i el documental ambiental també estan vinculats i mantenen un esperit crític que potser els allunya dels circuits comercials, però que han trobat en les noves plataformes com Netflix, la HBO i d’altres una via addicional per difondre’s. Les grans plataformes, d’altra banda, també animen noves produccions de les quals es beneficia el gènere amb aportacions que van molt més enllà del simple relat o la descripció d’un fenomen. Contràriament, les històries humanes que acompanyen els problemes ambientals hi tenen cada vegada una posició més interessant. I festivals com el FICMA, a partir d’ara SunCine, en són un aparador privilegiat per mostrar-ne les novetats.