La celebració del saló Graphispag ha coincidit amb la inauguració de l’exposició L’art de la ciència. Jordi Sabater Pi, que es podrà veure de franc al Museu d’Història de Catalunya fins al 19 de maig. Organitzada per la Universitat de Barcelona i el mateix museu, la mostra exposa una sèrie de dibuixos d’animals, plantes i persones que Sabater Pi va elaborar durant les seves estades a l’Àfrica. Paral·lelament, amb l’objectiu de dignificar la professió de la il·lustració científica, la Universitat de Girona posa en marxa un postgrau per formar professionals en aquesta disciplina. Seguint el mestratge de Sabater Pi, que defensava que “dibuixar és una lliçó d’observació en profunditat” i que “si observes, coneixes; si coneixes, estimes, i si estimes, protegeixes”, la il·lustradora Blanca Martí, coordinadora del postgrau, explica que l’ànima del curs és precisament el coneixement. “Utilitzis la tècnica que utilitzis, has de conèixer el que dibuixes”, sosté.
Dibuixar per entendre el món i encendre la imaginació
La il·lustració científica és una disciplina transversal que permet investigar i divulgar
“He de dibuixar un forat negre i n’estic passant de tots colors”, diu algú abans que dimecres es fes pública la primera fotografia real d’un forat negre. Afortunadament, algú altre respon: “La representació més realista que s’ha fet fins ara d’un forat negre apareix a la pel·lícula Interestellar, gràcies a l’assessorament del físic Kip Thorne. La visualització final és una esfera negra envoltada per un anell de llum que travessa el diàmetre de l’esfera, però que també es veu com l’envolta. En realitat, aquest embolcall és la llum que surt de l’anell del darrere l’esfera, que es corba per la intensitat del camp gravitatori del forat negre i es pot veure des de l’altra banda”.
Aquesta conversa té lloc al saló Graphispag, el congrés d’indústria gràfica i comunicació visual que s’ha celebrat recentment a la Fira de Barcelona i que ha dedicat tot un matí a la il·lustració científica. Qui respon és Fernando Cucchietti, expert en visualització de dades científiques al Barcelona Supercomputing Center. Encara que s’expliqui amb precisió, és difícil fer-se una idea de la imatge que vol descriure sense veure-la directament. Allò que una imatge val més que mil paraules. Exactament allò.
Una llarga tradició
En l’àmbit de les ciències naturals, el dibuix s’ha utilitzat des de fa segles en una representació de la realitat que, al capdavall, prové de les pintures que els nostres avantpassats feien a les entranyes de les coves fa desenes de milers d’anys. Tot i que la fotografia li ha robat protagonisme, no l’ha substituït perquè el dibuix aporta matisos que la fotografia no podrà oferir mai. La tècnica fotogràfica permet capturar un instant del món, el gest d’un individu concret glaçat per sempre. El dibuix, en canvi, cristal·litza l’arquetip, fixa la idea platònica de tota una espècie. L’il·lustrador científic Carles Puche en posa un exemple: havia de dibuixar un goril·la per a National Geographic a partir de desenes de fotografies espectaculars i “només em van servir el deu per cent de les imatges”. Tal com explica ell mateix, a diferència d’aquelles fotografies, “més que provocar emocions, la il·lustració científica ha d’explicar coses amb claredat”. Parafrasejant Jorge Wagensberg, es podria dir que el dibuix es construeix a partir de l’observació, que no és més que detectar el que hi ha de diferent en tot allò que és semblant, i culmina en un procés de comprensió, és a dir, en la capacitat de trobar tot el que hi ha de semblant en allò que és diferent. De nou, l’arquetip.
“La il·lustració científica també pot servir per resoldre enigmes”, continua Puche. ¿De quina altra manera, si no, podríem imaginar la cara que feia un australopitec o un neandertal, tenint-ne només fragments de crani? I quan ens desplacem a les escales inhumanes com la dels àtoms, només ens queda l’abstracció de les matemàtiques. Les fotografies es tornen borroses i les paraules amb què etiquetem i construïm el nostre món perden sentit. Com deia el físic Niels Bohr, “quan es tracta dels àtoms, tan sols podem utilitzar les paraules com s’utilitzen en poesia”. Només amb l’ajut de la il·lustració, per tant, podem imaginar com són aquests mons prohibits als sentits.
La ciència és un mapa de la realitat, una cartografia amb símbols i llegenda. D’aquests símbols, potser el més fèrtil és la metàfora -la partícula elemental com a pilota, l’àtom com a sistema planetari diminut, el forat negre com a estrip en el teixit espaciotemporal-. I la metàfora admet il·lustracions que enriqueixen la imaginació, que és sens dubte el motor principal de la ciència.
