¿Els objectius climàtics de París poden salvar vides? Sí, moltes

The New York TimesDe conformitat amb l’Acord de París, 195 països s’han compromès a rebaixar els gasos d’efecte hivernacle amb l’objectiu d’impedir que l’escalfament del planeta no superi els 2 graus respecte als nivells preindustrials. També han promès que prendran mesures per limitar l’augment de la temperatura fins a 1 grau i mig com a màxim. Aquest mig grau de diferència entre 1,5 ºC i 2 ºC potser no sembla gran cosa, però segons una investigació publicada recentment a la revista Science Advances podria representar, només als Estats Units, la salvació de milers de vides cada any.

Tal com explica Eunice Lo, investigadora associada a la Universitat de Bristol i principal autora de l’estudi, “els investigadors volien quantificar els avantatges de l’Acord de París no pel que fa al clima i la temperatura, sinó des de la perspectiva del nombre de vides humanes que es podrien salvar; dit d’una altra manera, quantes morts causades per la calor es podrien evitar si es mitigués la crisi climàtica”.

15 ciutats estudiades

Lo i els seus col·legues van prendre com a punt de referència l’objectiu d’1,5 ºC de l’Acord de París i van calcular les morts per calor que es produirien amb aquest nivell d’escalfament en 15 ciutats dels Estats Units. Van seleccionar aquestes ciutats -entre les quals hi ha Detroit, Los Angeles, Filadèlfia i Nova York- perquè eren les que disposaven de dades fiables sobre clima i salut.

Un cop fet aquest càlcul, el van comparar amb el que passaria si, a finals de segle, l’escalfament del planeta arribés a 2 o 3 graus. Tot i la creixent sensibilització sobre la crisi climàtica, l’escalfament mundial, que ja ha pujat aproximadament un grau, va camí d’arribar als 3 graus a finals de segle. El que han descobert és que, en gairebé totes les ciutats estudiades, com més pugin les temperatures mundials més persones moriran. Les excepcions són Atlanta i San Francisco, una conclusió que els investigadors atribueixen al baix nombre de dies de calor extrema que pateixen aquestes ciutats. “Com més pugi l’escalfament, més onades de calor tindrem”, afirma Michael Wehner, un investigador del grup de recerca computacional del Laboratori Nacional Lawrence Berkeley que no ha participat en l’estudi. “Com més onades de calor tinguem, més gent morirà”. Segons Lo: “Les xifres són força sorprenents veient la quantitat de morts que ens estalviaríem si limitéssim l’escalfament global a 1,5 graus en lloc de 3. Només a la ciutat de Nova York s’evitarien 2.716 morts els anys de temperatures més elevades.

Adaptació a la calor extrema

Cal fer-hi, però, unes matisacions. Per exemple, a mesura que les temperatures pugen, les persones tendeixen a adaptar-s’hi. Durant l’onada de calor del 2003 a Europa, es calcula que unes 1.050 persones van morir a Londres i París. A França aquell estiu hi van morir tantes persones que els dipòsits de cadàvers i els tanatoris es van quedar sense places lliures. El 2010, en canvi, tot i que a Europa es va arribar a unes temperatures semblants, hi van morir moltes menys persones. (A Rússia, però, es calcula que en van morir 56.000.) Com diu Michael Wehner, “la gent pren consciència dels perills, així que van canviar d’hàbits per tenir més probabilitats de sobreviure”.

La clau de l’aire condicionat

Un mitjà fonamental d’adaptació és l’aire condicionat. Però en ciutats com Seattle, on es preveu un creixement de la mortalitat causada per la calor, només un terç dels habitants tenen aparells d’aire condicionat. I aquests aparells, al seu torn, creen els seus propis problemes perquè consumeixen energia i bomben aire calent a l’exterior, amb la qual cosa fan pujar encara més les temperatures urbanes. I la trista realitat és que sovint fa falta una onada de calor catastròfica perquè les ciutats prenguin mesures, com la creació d’espais públics amb aire condicionat que ajudin els veïns a superar la situació.

“A les ciutats, els que corren més perill són els nens petits, els malalts i, en general, els pobres”, diu Wehner. “Són gent que no té aire condicionat”, afegeix. Això no vol pas dir que sigui sempre la gent gran de les ciutats. Wehner assenyala, per exemple, que al centre de Califòrnia els que corren més riscos són els homes hispans a la cinquantena. Solen ser jornalers, i els camps de cultiu i les obres de construcció ofereixen un migrat refugi contra la calor.

Traducció de Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times