Els programes actuals de batxillerat inclouen temes de mecànica quàntica, relativitat, partícules i altres aspectes de física diguem-ne moderna -de només fa cent anys- i que tenen com a nexe comú que el professor no els entén, en el sentit últim del concepte entendre. A les matemàtiques també hi ha temes així, com dimensions d’ordre superior a tres o nombres imaginaris.
Aquests temes no s’entenen en el sentit que no són de l’univers amb què raonem cada dia, perquè són conceptes poc habituals, no intuïtius i fora del sentit comú: dualitat ona-partícula, límits arbitraris de velocitat, partícules virtuals... ¿Com podem intentar explicar aquests conceptes, quan ni l’alumne ni el professor els tenen assumits com a reals, tot i que ho són, de reals?
Cal tenir ben clar que els conceptes deriven de fenòmens que no són elucubracions, sinó fets, per molt inhabituals que siguin i semblin. Després, cal assumir que són fets que entren en col·lisió amb el que imaginem comunament que és el comportament ordinari de les coses. Això no és nou: hi ha exemples quotidians de contradiccions entre el que imaginem que hauria de passar i el que realment passa, però som capaços d’integrar-ho en un marc més general. Això són les teories: marcs per explicar els fets, que s’han de validar amb experiments, i que nous fets poden corroborar o desmentir. Les teories són, així, eines que no cal “entendre” sinó veure’n l’adequació als fets que pronostiquen. Les teories són constructes que funcionen i que acceptem com a eines, fins a nous fets inexplicables, que la pròxima teoria intentarà explicar.
Tota la seqüència anterior de raonament es pot entendre i la podem explicar. Ho simplifico tot plegat, en soc conscient, però és per intentar-me explicar el que jo tampoc entenc...
