Madrid apadrina Ciutadans i inquieta el centredreta

MadridEl Madrid que sempre està a prop del poder, governi el PP o el PSOE, fa temps que promociona dos catalans: Albert Rivera, el líder de Ciutadans, i Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil Catalana. Els agrada escoltar el seu discurs desacomplexat sobre la unitat d’Espanya, ja sigui en fòrums d’opinió més o menys influents o en sopars informals en un àtic prop de l’avinguda de la Castellana. Ara que la legislatura arriba al final i s’obre un temps incert, aquests nuclis madrilenys -formats per empresaris, periodistes, alts funcionaris de l’Estat- busquen la manera d’influir i evitar que el sistema nascut el 1978 acabi en trencadissa. Ciutadans, el partit que ha crescut al pont aeri, a cavall entre Barcelona i la capital espanyola, és la seva opció: l’aposta liberal que sempre li ha faltat a l’Estat per homologar-se políticament a Europa. L’altra gran absència, en comparació amb els veïns del nord, és un partit ecologista fort.

En els últims mesos alguna cosa de fons ha començat a moure’s en l’àmbit del centredreta espanyol i té a veure amb Ciutadans. Poc abans de Nadal, Rivera obria a Madrid foc en la política estatal. En aquell acte hi va participar Fernando Maura, eurodiputat d’Unió Progrés i Democràcia (UPyD), que va deixar en evidència la crisi interna que viu el partit de Rosa Díaz. La setmana passada la presentació de la proposta econòmica de la formació catalana va tenir un ressò mediàtic i social molt per sobre de la força institucional que té: hi ha moments -i ara n’és un- en què la política és sobretot una qüestió d’expectatives. L’exemple més evident és que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, va haver de respondre, divendres passat després del consell de ministres, a preguntes dels periodistes sobre Podem i Ciutadans, dues formacions sense representació (encara) al Congrés.

El baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del gener atribuïa un 3,1% en intenció de vot al partit taronja, per sota del 4,6% d’UPyD, que té en la diputada Irene Lozano la cara més visible del seu relleu generacional. No obstant, una enquesta publicada pel diari El País situava Ciutadans com a quarta força política estatal, amb un 12,2% dels suports, un autèntic sorpasso a Díez. Com passa a l’esquerra, el debat sobre la conveniència de convergir amb altres sigles per ser més forts a les urnes provoca també aquí profundes ferides internes.

Cobertura mediàtica

El degoteig de baixes de militants i quadres, com el cap de llista a les europees, Francisco Sosa Wagner, ha minat la fortalesa d’UPyD. La fuga d’afiliats ha sigut especialment significativa en territoris com el País Valencià i Múrcia. A Catalunya, la batalla per representar l’unionisme al Parlament l’ha guanyada Rivera, malgrat la duresa del discurs antisobiranista de l’exdirigent socialista. Díez també ha perdut el relat sobre quina de les dues parts ha fet encallar el pacte per posar en marxa una tercera via potent a Espanya, entre el PP i el PSOE. El periodista Pedro J. Ramírez -que la setmana passada va assistir a l’acte de Rivera- ha lamentat que “la ceguesa” de la portaveu d’UPyD frustri “l’anhelada alternativa centrista amb Ciutadans”. Ho afirmava al blog del seu nou projecte periodístic, El Español, que pot convertir-se en una bona plataforma de llançament del jove polític de cara a les eleccions generals de finals d’any. Els postulats liberals de l’exdirector d’ El Mundo, sumats a la mala relació que manté amb Mariano Rajoy, poden afavorir aquest aixopluc mediàtic, en el qual també ha participat El País.

La irrupció amb força del nou actor en la política madrilenya -nou per l’espai ideològic que vol representar i pel paper de frontissa que pot jugar a mitjà termini- també ha posat en guàrdia el PP. Fins fa poc els conservadors veien amb certa fredor la promoció constant del polític català pels platós de les televisions estatals, convençuts que queixalava en l’electorat socialdemòcrata, de manera especial al PSC a Catalunya. Ara això ha canviat i Ciutadans busca un lloc al centre, on, per cert, els situen la majoria d’espanyols segons les dades del CIS. S’ofereix a la societat com “el canvi sensat”, un eslògan de ressonàncies reformistes enfront de la ruptura de Podem, el continuisme de Rajoy i el “canvi segur” del socialista Pedro Sánchez. Propostes com la llei de segona oportunitat per a “deutors honestos” i el complement salarial anual per als que ingressen menys poden atreure els 2 milions d’exvotants del PP que en els comicis europeus de l’any passat van optar per quedar-se a casa.

La direcció del carrer Génova ja s’ha posat mans a l’obra i ha començat a repetir l’argumentari contra els nouvinguts al centredreta. “En aquest costat només hi som nosaltres”, va proclamar davant dels seus senadors la secretària general popular, María Dolores de Cospedal. Per intentar desactivar la fuga d’electors, el PP ha començat a avisar les bases que Rivera va votar a favor de reprovar Alícia Sánchez-Camacho al Parlament, que defensa qüestions com revisar el concordat amb la Santa Seu i que el seu economista de capçalera, Luis Garicano, de la London School of Economics, va apostar perquè Espanya demanés el rescat de les seves finances. A aquests retrets s’hi afegeix la campanya per recordar que és un partit català (i que se l’ha de citar en aquest idioma) amb els problemes que això suposa, a parer del PP, per tenir un projecte per a l’Ajuntament de Madrid o de Màlaga.

Una bandera en disputa

La proposta que C’s fa fora del Principat deixa en un segon pla l’aferrissada defensa de la unitat d’Espanya -això ja se li pressuposa- i posa l’accent en les mesures de regeneració democràtica, el terreny de joc més difícil de competir per al bipartidisme. Amb aquest discurs -que comparteix bona part de la diagnosi amb Podem però no pas les respostes- la formació va obtenir uns bons resultats als comicis al Parlament Europeu en llocs com Madrid, on va obtenir prop de 107.000 vots. La bandera de la lluita contra la corrupció també l’havia fet seva UPyD, especialment en el cas Bankia. Ara, el partit del pont aeri, fa trontollar-ho tot.

Pablo Casado, la jove promesa dels populars

Albert Rivera i Pablo Iglesias han fet redescobrir als partits la força de la televisió per fer política. Els dos dirigents de moda a Madrid han trepitjat molts platós -o pocs, però molt sovint- per fer-se un lloc en el bipartidisme. El PP de Mariano Rajoy, poc amic dels canvis sobtats, s’ha vist obligat a començar a donar joc a les noves generacions. Entre les cares noves destaca Pablo Casado, portaveu del comitè de campanya per a les eleccions locals i autonòmiques del mes de maig. Nascut a Palència el 1981, aquest jove advocat i economista -casat i pare de dos fills- ha començat a fer-se un lloc en totes les travesses per quan toqui rellevar els dirigents més veterans. Diputat per Àvila, està ben considerat per l’aznarisme -va ser el cap de gabinet de l’expresident espanyol del 2009 al 2012- i té una bona relació amb la presidenta del PP a Madrid, Esperanza Aguirre. De fet, va presidir les joventuts populars a la comunitat. Ara Rajoy l’ha situat a la primera línia d’exposició mediàtica, un gest carregat de simbolisme per a un polític només un any i tres mesos més jove que Rivera.