La vaga bloqueja punts estratègics per la llibertat dels presos polítics

La mobilització del 8-N desborda infraestructures i carrers, però no atura l’activitat econòmica

L’independentisme ha canviat l’esperança per la indignació, i això es nota en manifestacions i mobilitzacions. L’aturada de país d’ahir va tenir un signe molt diferent de la que el 3 d’octubre va fer néixer el crit “Els carrers seran sempre nostres”. Ahir, a l’equador d’una setmana de mobilitzacions per demanar la llibertat dels presos polítics, la vaga, coordinada pels Comitès de Defensa de la República, va aconseguir bloquejar punts estratègics com les principals carreteres del país i les estacions de Sants i de l’AVE a Girona. L’impacte de l’aturada va ser molt fort a les infraestructures i als carrers, on les mobilitzacions pels presos polítics, convocades al matí davant la Generalitat i les delegacions del Govern i a la tarda davant els ajuntaments, van tornar a ser massives. Però l’activitat econòmica no es va paralitzar: hi va haver comerços oberts i moltes de les grans fàbriques van treballar amb normalitat. El consum elèctric, un barem habitual per mesurar l’impacte de les aturades, es va mantenir en el nivell d’aquestes dates.

Amb aquestes dades, el secretari tècnic del ministeri de l’Interior, José Antonio Puigserver, va considerar “escàs” el seguiment de la vaga. Amb el Govern entre la presó i l’exili i l’administració paralitzada pel 155, un subaltern del ministre Juan Ignacio Zoido va ser l’encarregat de valorar, en una compareixença sense preguntes, el seguiment de l’aturada. La va considerar “mínima” en tots els àmbits excepte en l’Ensenyament, on va tenir un seguiment del 34,98%.

On la vaga es va notar de debò va ser en les infraestructures. Ja a primera hora del matí la vaga va derivar en caos circulatori, amb els accessos a la ciutat de Barcelona tallats, les artèries de la ciutat ocupades per piquets i les principals vies del país bloquejades. Els talls a les carreteres van ser majoritaris fins a mig matí, quan els Mossos d’Esquadra van començar a desallotjar alguns dels piquets. Alguns indrets, com la N-340 a Amposta, la N-152 a Puigcerdà i, especialment, l’AP-7 a Borrassà, van estar tallats tot el dia. Fins i tot els quatre punts fronterers de Catalunya van estar tallats durant el matí.

La vaga també va aconseguir bloquejar la circulació ferroviària d’alta velocitat. Les vies de l’estació de l’AVE a Girona van quedar tallades des de les vuit del matí. I a la tarda, la protesta també va aconseguir tancar l’estació de Sants. Els manifestants, primer, van tallar la circulació de l’AVE i, ja al vespre, la de Rodalies. Renfe es va veure obligada a tancar l’estació i suspendre l’activitat ferroviària, que no es va aconseguir reprendre fins que els Mossos d’Esquadra -ara controlats per Interior- van desallotjar la instal·lació.

L’aturada de país va tenir un seguiment més moderat després de la unanimitat del 3-O, just després de la violència policial del referèndum i amb l’expectativa del camí cap a la República. Els principals sindicats, UGT i CCOO, no secundaven la vaga; la UGT sí que es va sumar a la mobilització, que va comportar una potent xiulada quan Camil Ros, secretari general del sindicat, va prendre la paraula. El pes de la vaga -convocada oficialment per la Intersindicatl CSC- va recaure en els Comitès de Defensa de la República. Els CDR, moviments sorgits del carrer per garantir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, van fer una exhibició de força aconseguint bloquejar els punts estratègics. Inexistents fins abans de l’1-O, els CDR seran un actor clau per a les mobilitzacions dels mesos vinents. L’ANC i Òmnium, perseguides per la justícia, només van pilotar les concentracions, i van cedir pes al carrer i a les carreteres en favor dels CDR. El delegat del govern espanyol, Enric Millo, ho va lamentar: “Els radicals independentistes que han organitzat les protestes han demostrat un cop més estar al marge de la llei i pretendre imposar per la força el que no aconsegueixen per procediments democràtics”.

“Un poble de pau”

Mentre Millo escrivia aquest comentari a Twitter, 25.000 persones protestaven contra les accions de l’Estat a la l’avinguda de la Catedral de Barcelona, en una mobilització repetida en places d’arreu del país, de manera especialment simbòlica als municipis dels consellers empresonats. A Barcelona el portaveu d’Òmnium, Marcel Mauri, va insistir que Catalunya era un “poble de pau” que seguiria “tossudament alçat” en defensa de la democràcia. “Aquest és un poble que no es doblega, és un poble disposat a arribar fins al final per aconseguir la llibertat i la República”, va sumar-s’hi Agustí Alcoberro, de l’ANC.

La jornada d’ahir només era l’equador d’una setmana de mobilitzacions que desembocaran, dissabte, en una gran manifestació pel carrer Marina de Barcelona. L’ANC i Òmnium volen que l’acte es pugi equiparar al d’una Diada, i ahir els organitzadors ja comptaven amb 500 autobusos plens per desplaçar-se a Barcelona a protestar. Una xifra significativa per a una manifestació organitzada en pocs dies: a les marxes de l’Onze de Setembre, preparades amb molta més antelació, la xifra d’autobusos acostuma a superar el miler.

L’aturada d’ahir, i la manifestació de dissabte, tindran ja caràcter de campanya electoral. El sobiranisme malda per mantenir viva la seva capacitat de mobilització. Si no al carrer, a les urnes. Tot i que la Junta Electoral ja ha tancat el termini per a les coalicions, el debat sobre com hi ha de concórrer l’independentisme segueix viu. Després de donar per acabat el període sense cap coalició entre PDECat i ERC, Carles Puigdemont fa una nova ofensiva perquè una llista àmplia, que superi les sigles dels partits, l’acompanyi als comicis. La fórmula és complexa un cop tancades les coalicions, però queden vies per mantenir viu un debat que, si no es resol, serà font de retrets entre independentistes en campanya.

L’independentisme va demostrar ahir que segueix actiu al carrer i disposat a mobilitzar-se per un Govern que està partit entre la presó i l’exili, i uns presidents de les entitats sobiranistes que ja fa més de tres setmanes que estan empresonats. La pilota, després, tornarà al terreny de la política i la seva capacitat per generar consensos. L’hora de la veritat arribarà el 21 de desembre, en què el sobiranisme haurà de passar dels carrers a cridar: “Les urnes seran sempre nostres”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat