El dia que Blanco va prometre 50.000 milions
SubdirectorLa política espanyola no es pot entendre sense l’obsessió per les inauguracions, els talls de cinta multicolor, les palades rituals o la col·locació de primeres pedres. En un lloc on governar és sinònim d’obra pública, les possibilitats de ser reelegit són proporcionals als quilòmetres de carretera construïts. De vegades, però, no cal ni posar una pedra sinó només anunciar a so de bombo i platerets grans plans d’infraestructures, grans xifres que sovint queden en paper mullat. El súmmum d’aquesta manera de fer política el va protagonitzar l’últim ministre de Foment que va tenir Zapatero, l’ínclit José Blanco, que ara fa just quatre anys va recórrer la geografia espanyola anunciant inversions a tort i a dret en un intent desesperat per evitar una debacle a les eleccions municipals i autonòmiques del 2011. Els socialistes s’oloraven una catàstrofe després del gir del maig del 2010, quan Zapatero va passar en 24 hores d’abanderat del keynesianisme inversor a defensor de les retallades i el control del dèficit. El ministeri més afectat va ser el de Foment, que va cancel·lar projectes per valor de 10.000 milions. L’AVE, però, es va salvar de la poda, que es va centrar en carreteres i autovies. Pocs mesos abans de la cita electoral, Blanco es va mobilitzar i va protagonitzar un road show per prometre uns diners que no tenia.
El 16 de març del 2011 el ministre va reunir a la Llotja de Mar de Barcelona, la seu institucional de la Cambra de Comerç, la flor i nata de l’empresariat català i els presidents Mas, Fabra i Valcárcel per anunciar una inversió que deixa en ridícul els acords Pastor-Vila d’ahir: 51.300 milions per construir l’anhelat corredor mediterrani, dels quals la meitat, 25.400, els aportava Foment. Blanco ho va vendre com un gir històric en la política d’infraestructures de l’Estat, però quan va arribar l’hora de presentar les prioritats a la Comissió Europea també va incloure-hi el corredor central.
Només ramals a Madrid
Quatre anys després d’aquell macroacte, només s’ha invertit de debò en els ramals que connecten amb Madrid, per exemple el d’Alacant, i que curiosament també es consideren corredor mediterrani. El moll de l’os, però, és el tram Barcelona-València, on el lobi Ferrmed ja fa temps que denuncia que no s’estan complint els terminis, la inversió consignada és irrisòria (1.300 milions de 15.000), i que ja és pràcticament impossible complir amb el compromís d’unir les dues ciutats amb AVE l’any 2020. Tot i això, els pròxims dies veurem inauguracions de noves estacions de l’AVE per la geografia espanyola. La ministra Pastor va anunciar al mes de desembre que aquest any l’alta velocitat arribaria a dotze ciutats més: Vigo, Palència, Lleó, Burgos, Zamora, Mèrida, Badajoz, Cadis, Granada, Múrcia i Castelló. Alcaldes i presidents autonòmics apareixeran somrients a la foto d’una infraestructura que difícilment s’amortitzarà mai. Aquests dies s’avança amb presses en les obres entre València i Castelló per poder inaugurar l’AVE a la capital de la Plana abans de les eleccions (tot i que encara tindrà un tram d’ample ibèric) per donar així un baló d’oxigen a Alberto Fabra.
Mentrestant, el trajecte entre Barcelona i València en tren continuarà sent, per molts anys, més llarg que el de qualsevol de les dues ciutats amb Madrid.
