Tema del dia 11/09/2021

Una Diada per a la reconstrucció

Després d’uns anys marcats per la pandèmia i la repressió el país busca vies de recuperació

4 min
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ahir saludant els Mossos d’Esquadra de gala a les portes del Parlament.

BarcelonaAquest curs farà quatre anys dels fets de la tardor del 2017. En temps menys accelerats estaríem parlant d’una legislatura, però fa molt que aquesta unitat de mesura va quedar desfasada a cop d’avançament electoral. Tanmateix, han passat quatre anys. Més de mil dies en què Catalunya, l’Estat i el mateix moviment independentista han hagut de resituar-se després que el xoc de trens de l’1-O fes miques les peces del tauler. Desapareguda l’èpica i suavitzada -que no superada- la fase més dura de la repressió amb la concessió dels indults, aquest Onze de Setembre desangelat i lluny de l’ambient que ha marcat les Diades de l’última dècada apareix com una oportunitat per a la reconstrucció no només del moviment independentista sinó també del país.

Perquè en aquests quatre anys hi ha hagut temps per a gairebé tot, també per travessar una pandèmia que ha malmès l’escut social i que ha desplaçat el Procés -protagonista absolut de l’última dècada política a Catalunya- a una posició menys central del debat. Pilotar la recuperació del país de la mà dels fons europeus, definir el model de país que es vol i lluitar perquè ningú quedi enrere són les prioritats indiscutibles d’un Govern que té també com a altre gran repte la negociació oberta amb el govern espanyol per a una sortida al conflicte. Precisament ahir, en el seu primer discurs de la Diada, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va reiterar que la solució passa per la celebració d’un referèndum pactat.

La taula de diàleg és ara mateix l’únic horitzó de l’independentisme, però tampoc al seu voltant hi ha unitat. En aquests quatre anys des de l’1-O no ha sigut possible restablir la unitat dels partidaris de la independència, que han fet lectures diferenciades de què va suposar el referèndum i quins han de ser els pròxims passos. La desorientació s’ha traduït en desmobilització i en un punt de frustració que avui caldrà veure si es transforma en agror dels manifestants cap als partits polítics, com ja va passar lleugerament l’Onze de Setembre de fa dos anys, abans que el covid-19 trenqués la tònica de les manifestacions massives per la Diada.

L'organització de la Diada, tot el que et cal saber per participar-hi

Aragonès, que té previst assistir a la manifestació, així com la resta d’integrants del Govern, amb l’excepció del conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, va aprofitar el seu discurs institucional d’ahir a la nit per reclamar dur la força de la Diada a la reunió de la taula de diàleg prevista per a dijous o divendres que ve. Però en una mostra més que la unitat estratègica continua lluny, la vigília de la Diada va portar una nova topada entre socis arran de la negociació amb l’Estat. Després que en una entrevista a Catalunya Ràdio el cap de l’executiu català desafiés els escèptics amb la negociació a presentar una alternativa, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, va respondre-li criticant que després d’un any i mig de la seva primera reunió de la taula de diàleg tampoc hi hagi cap concreció.

Amb la mateixa ANC fixant-se com a objectiu superar els 100.000 manifestants -lluny dels números de fa uns anys-, el missatge de la Diada no serà tant la mobilització com el clima en què es produeixi. Ahir mateix, l’entrega de la Medalla d’Honor del Parlament a les víctimes de la repressió pel Procés es va prodigar en crítiques a les institucions i als partits per com han gestionat la ressaca de l’1-O, i entre les files del Govern hi ha temor sobre quina actitud es poden trobar a la manifestació, que finalment no acabarà a la porta del Parlament com estava previst a l’inici.

Un punt d’inflexió

Quatre anys després, doncs, la Diada busca ser un punt d’inflexió en la desorientació dels últims anys i el pas d’una etapa marcada bàsicament pel dol per la repressió -que encara perdura amb exemples sagnants com l’exili o la causa del Tribunal de Comptes- a una etapa de reconstrucció del país i del moviment.

Quatre anys han sigut prou temps per veure entrar i sortir els líders independentistes de la presó; per viure un judici històric al Tribunal Suprem amb condemnes de més d’una dècada; per veure un president exiliar-se i posar la justícia espanyola sota la lupa europea a través de la lluita a l’estranger; per viure els primers aldarulls després d’anys de manifestacions pacífiques i multitudinàries; per fer caure el president espanyol que va intervenir les institucions a través d’una moció de censura; per perdre la Generalitat a través del 155 i recuperar-la a les urnes; per veure com s’inhabilitava un president en el càrrec per primera vegada a la història; per obrir un procés de negociació de tu a tu amb l’Estat; per veure fugir un rei; per travessar una pandèmia, i, fins i tot, per veure canviar de mans la presidència de la Generalitat.

Però del que passi a partir d’avui dependrà si n’hi ha hagut prou amb quatre anys per acabar de recollir les peces que van saltar arran del xoc del 2017, copsar què va significar l’1-O, determinar què es pot fer per recuperar les institucions, el país i el moviment independentista i iniciar, una legislatura després, el camí de la reconstrucció.

stats