La jihad 2.0: exhibició del terror al més pur estil de Hollywood

BarcelonaDe la mateixa manera que els combatents de l’Estat Islàmic (EI) s’han apoderat de les armes nord-americanes abandonades per l’exèrcit iraquià, l’organització jihadista que s’ha fet forta a Síria i l’Iraq compta amb un aparell que utilitza les eines més sofisticades de la comunicació occidental per a la seva propaganda. Els seus vídeos, que imiten els recursos cinematogràfics de Hollywood o dels videojocs, es difonen com mai a través de YouTube, Twitter, Instagram, Facebook, Tumblr i altres xarxes socials. Quan se’ls bloquegen els comptes, n’obren de nous. L’últim exemple és el macabre enregistrament de l’execució de 21 treballadors egipcis en una platja de Líbia: una filera d’encaputxats que porten cadascú la seva víctima caminen sobre la sorra en un enregistrament fet amb diverses càmeres, angles zenitals i una edició que recorda l’estil d’un videoclip de la MTV. Després un jihadista, en anglès, adverteix als "creuats" que ha estan "al sud de Roma".

En reproduïm un fragment que no conté les imatges més agressives, amb l'objectiu que serveixi per il·lustrar aquesta informació.

Els mètodes de l’Estat Islàmic poden ser medievals (i de fet més pròxims a la Santa Inquisició que a la tradició musulmana, com es va veure en l’execució del pilot jordà Muaz Kasasbeh, cremat viu davant la càmera) però estan a l’última en tècniques audiovisuals. L’enregistrament de l’execució del pilot comença amb un muntatge de fotos i vídeos dels efectes de la campanya de bombardejos internacionals sobre Síria, imatges tipus Top Gun de cabines de pilots i fins i tot una representació 3D d’un caça.

“El que és nou no és la brutalitat, sinó com es posa en escena”, explica en una conversa telefònica el politòleg Abdelasiem El Difraoui, autor d’ Al-Qaida par l’image. “L’Estat Islàmic adopta els codis de la joventut occidental: imatges de gatets, fotos amb el dit índex apuntant al cel que simbolitza la comunió amb Déu... i les barreja amb els gestos dels rapers o amb la icona del “m’agrada” de Facebook. Estem davant d’autèntics nadius digitals del jihadisme: joves que han crescut entre el pop i el rap i entre els quals sorgeix una subcultura”, afegeix.

En algun moment els líders de l’Estat Islàmic es van adonar que havien de renovar les tècniques de màrqueting per superar els avorrits sermons d’Ossama bin Laden enregistrats amb una càmera domèstica des d’una cova del Balutxistan pakistanès. Van decidir adoptar el llenguatge de les grans cadenes de notícies, el cinema i la televisió.

Un missatge per a cada audiència

Cada vídeo es dissenya d’acord amb les característiques de l’audiència buscada. S’exhibeix brutalitat quan es tracta de provocar l’acció dels governs (com va passar després de l’assassinat del periodista nord-americà James Foley, del pilot jordà i dels 21 egipcis).

També pretén atemorir l’enemic, amb una imatge de salvatgisme que faci semblar invencibles els seus combatents. La por és una arma infal·lible. Els enemics inclouen, per exemple, els civils sirians, que han vist créixer el càncer del jihadisme dins la revolta contra el règim d’Al-Assad: en un vídeo de l’agost passat l’EI mostrava una massacre de la tribu dels Al-Sheitaat, en què segons diverses fonts van morir 700 persones. Els botxins parlaven amb accent marroquí i egipci. El cap de la tribu hi va respondre demanant clemència.

Però el més important és l’ús de la propaganda com a eina de reclutament. L’any passat l’EI va difondre una seqüència en què els seus milicians cremaven piles de cartrons de tabac en una plaça pública de la ciutat de Raqqa, el seu bastió dins de Síria, on combaten sobretot els opositors del règim de Baixar al-Assad, que són majoritàriament sunnites però que en els vídeos de l’EI apareixen com a “infidels xiïtes”.

“Tenen tota una cosmologia i un llenguatge simbòlic basat en una doble mentida: veniu amb nosaltres per ser musulmans de debò i aquí sereu perdonats, i si moriu en combat anireu al paradís abans que tota la resta de musulmans, abans del dia del Judici Final”, apunta El Difraoui. “També hi ha una mena de culte a la violència extrema: s’adrecen als joves de París, Madrid o Copenhaguen que ja tenen un historial de delinqüència i els diuen que dins de la jihad tot està permès, una cosa que ni tan sols Al-Qaida havia gosat dir mai. La posada en escena del patiment és inadmissible entre els musulmans”, afegeix l’expert.

El Difraoui defineix l’EI com “una secta que utilitza l’islam com un maquillatge, una cobertura ideològica: en els seus trenta anys d’història el jihadisme s’ha anat allunyant dels preceptes religiosos fins que ara li són totalment aliens”. Per això els seus vídeos han desencadenat una onada d’indignació en el món àrab, fins i tot entre els ambients que simpatitzen amb el jihadisme. “Al-Qaida ha dit que van massa lluny”, recorda l’analista.

Darrere la propaganda hi ha una voluntat calculada de polaritzar les societats occidentals, de trencar-les instrumentalitzant el sentiment de greuge i la desigualtat de les comunitats musulmanes a Europa per alienar-les encara més i convertir-les en un viver de joves radicalitzats que s’uneixin a la seva causa. En el fons és un recurs molt antic: “Divideix i venceràs”.

L’altaveu de les xarxes socials

Els missatges de l’EI estan tenint un ressò sense precedents gràcies a les xarxes socials. Milers dels seus simpatitzants s’han instal·lat una aplicació desenvolupada per la mateixa organització anomenada L’alba de la bona nova amb la qual l’EI pot accedir als seus comptes per reproduir els seus missatges. L’aplicació es podia descarregar via Google Play. Els jihadistes també organitzen campanyes amb hashtags concrets que han arribat als llistats de trending topic.

“L’EI inverteix molts esforços en el front mediàtic”, explica Nelly Lahoud, analista del Centre de Combat del Terrorisme de West Point. “Disposen d’una àmplia infraestructura, amb una organització en diversos nivells que controla els seus missatges”, afegeix. Un organigrama que els serveis secrets nord-americans van obtenir el 2008, quan el grup encara pertanyia a Al-Qaida, revela brigades i batallons dedicats exclusivament a internet, pregària, filmació i mitjans. En cadascuna de les “províncies” del territori que controla hi ha un equip responsable de produir i distribuir els seus continguts.

Tres objectius de la propaganda: Provocar, Terroritzar i reclutar

L’Estat Islàmic sap que el front de la propaganda és important i l’ha convertit en un dels pilars de la seva acció. I sembla que l’estratègia funciona: està obligant els governs a reaccionar, aconsegueix un flux constant de jihadistes cap a Síria i l’Iraq i aterreix les poblacions on s’ha implantat.

• Encaputxats amb bandera negra i Kalàixnikov. L’estètica dels combatents de l’EI segueix un patró marcat. Vestits de negre, amb la bandera de l’organització. A l’estendard s’hi pot llegir amb lletres blanques cal·ligrafiades el lema “No hi ha cap altre déu que Al·là”. A sota hi apareix un cercle amb la segona part del missatge “Mahoma és el seu profeta”. L’intent de donar un vernís religiós a la barbàrie.

• Buscant mares i esposes per als milicians. Els jihadistes també fan propaganda destinada específicament al reclutament de dones. La seva branca femenina, Al-Khansa, publica imatges de dones tapades de cap a peus empunyant un fusell i altres que emfasitzen el rol de mares, esposes i cuineres al servei dels combatents. “Recluten noies joves per satisfer els seus combatents”, diu un informe de Quilliam.

• Una versió del videojoc ‘GTA’ per a la captació. “Les mateixes accions dels videojocs que produïu les portem al camp de batalla”. Així arrenca un dels vídeos de reclutament de l’EI que simula el tràiler d’una versió jihadista del popular videojoc d’acció Grand Theft Auto (GTA). Els personatges en 3D representen combatents del grup integrista que cometen atemptats en un escenari ambientat al Pròxim Orient.

• Dabiq, una revista de propaganda ‘online’. L’Estat Islàmic edita regularment Dabiq, una revista online de disseny professional. L’últim número porta per títol “De la hipocresia a l’apostasia”, amb una fotografia en portada de dos musulmans que porten cartells amb el lema “ Je suis Charlie”. Inclou una entrevista amb John Cantlie, el periodista que tenen segrestat i a qui obliguen a fer programes a internet.