Tindrem memòria

EconomistaJo ja no sé per quin dia passo. Sumem sis setmanes des que es decretà l’estat d’alarma i les sensacions no són bones ni esperançadores. La irresponsabilitat del govern prenent decisions arriscades que acreixeran morts, allargaran patiments i eixamplaran seqüeles resulta tan vergonyosa com dolorosa. Espanya no pot pagar un confinament total i ha hagut de cedir a les pressions de la patronal. Activar la productivitat del país esdevé del tot necessari per ajustar aquests comptes estatals que no quadren ni han quadrat mai fruit d’anys i panys d’incompetència en la gestió de les reserves econòmiques. Mentre altres països allarguen el confinament absolut fins a l’11 de maig, aquí mitja població ha sortit a propagar un covid-19 encara sever, sense un test previ que doni tranquil·litat i avali aquesta temuda mobilitat.

Portem més de trenta dies amb un personal sanitari, d’emergències i de serveis essencials -fins ara infravalorat- completament entregat, donant la cara i oferint la vida per salvar-ne d’altres. L’esgotament físic i emocional que acumulen els passarà factura, tard o d’hora, sense comptar que més d’un caurà en la pugna. Expliquem-los, doncs, que la gestió que s’està fent de la crisi és tan pulcra que caldrà que el seu sacrifici s’allargui més. I que el preu en vides serà tan immens que arrossegarem tristesa molt de temps.

Diguem a la gent gran que està morint sola en residències, i a les seves famílies, que no hem pogut parar màquines perquè era massa car, però que permetre l’escalf d’un comiat seria una temeritat. Parlem amb els autònoms que no poden treballar però que tampoc poden viure més que d’un aire contaminat pels virus i els mals gestors, que ells són el motor i la fortalesa del país i, per tant, hem de debilitar-los fins al punt que fem difícil l’obtenció d’un simple ajut que pugui contribuir a pal·liar els efectes de la seva pròpia catàstrofe. Recordem que seguirem fent dols freds i silenciosos per acomiadar els nostres difunts i que estem normalitzant situacions inhumanes per defensar-nos d’una pandèmia crua i severa que no sabem extingir.

I quan això passi, no ho oblidem. No caiguem en l’ànsia de recuperar una normalitat gens normal i fixem una nova realitat que ens permeti ser més lliures. Siguem revolucionaris i canviem-ho tot, i sapiguem com disposar del nostre temps, dels nostres recursos i del nostre vot. Pensem en l’ansietat acumulada aquests dies, en la solitud dels que han patit la malaltia, en les vides tocades i en les morts acumulades.

Sí, i tant que sí. Tindrem memòria.