ÀNGELS MARZO: “La dificultat de la poesia se supera llegint”

Va néixer a Caldes de Montbui, però Àngels Marzo es defineix com una lleidatana d’adopció des que amb 18 anys va començar a estudiar filologia hispànica a la Universitat de Lleida. Crítica, traductora, promotora cultural i, sobretot, poeta, fins ara ha guanyat un premi per cada llibre que ha publicat. Les grues, premi Les Talúries (2009);Saba bruta, premi Màrius Torres (2012), i Buscant Quios, Premi Joan Teixidor (2013). Fa uns pocs mesos Pagès va editar el seu darrer treball, El rastre nival, que ha tingut una notable acollida entre la crítica.

Nou anys per publicar aquest últim llibre. Per què tant de temps?

Podria dir que soc una poeta lenta, però això no és més que un eufemisme. Soc més aviat mandrosa. [Riu] De vegades escric de forma obsessiva i d’altres em quedo sense ganes de fer-ho i prefereixo llegir o simplement reflexionar. Però sincerament El rastre nival l’he escrit en sis mesos.

Ara no em quadren les dates.

Abans de posar-me a escriure, el meu cap dona voltes sobre moltes idees. És un procés mental que triga anys.

M’estàs dient que construeixes els poemes mentalment?

Les idees són al meu cap i, només quan estan molt clares, amb una estructura poètica bastant definida, em poso a documentar-me i després acabo escrivint-les. I quan soc davant de la pantalla de l’ordinador, enllesteixo ràpidament. En dos dies acabo un poema.

Segueixes sempre el mateix procés?

De fet, no. Per exemple, a Saba bruta vaig començar per la metàfora del títol, i tots els poemes van anar rodats. A El rastre nival ha anat a la inversa. Quan ja tenia un bon gruix de poemes em vaig adonar que seguien en la línia del fotògraf Cartier Bresson.

Les imatges robades.

Han estat una sèrie d’imatges del segle XX que m’han anat increpant. Cartier Bresson és el gran culpable d’aquest llibre. M’encanta el concepte d’haver d’estar connectat amb la realitat abans de fer una foto.

Entre aquestes imatges que “poetitzes” hi ha també la de l’home de Neandertal. En què et vas basar?

En els estudis de l’arqueòloga Rebecca Wragg Sykes. El que volia és fer un viatge remot a un temps que s’estava acabant. I això enllaça amb el darrer poema del llibre, que parla d’una forma de vida actual que també va camí de la catàstrofe.

I com encaixa tot això amb la idea central de la neu i el seu rastre efímer?

Perquè entre tantes imatges d’històries, vaig adonar-me que faltava situar-m’hi també jo. I per això vaig fer el poema que dona títol al llibre i que en realitat no és res més que un arbre de família personal.

Un rastre que té caducitat.

Més o menys. En un bosc nevat, les petjades sempre es mantenen, i fins i tot es poden recuperar.

“Les volves són verms devorant traces / Però la vida insisteix com la saba dels arbres”.

Dins de la història de la humanitat, ens situem cadascun de nosaltres amb les nostres microhistòries. I aquestes persisteixen. Ho fan de forma latent, però sempre hi són.

Amb El rastre nival has rebut molt bones crítiques. Diuen que has arribat a la teva maduresa creativa. El rastre nival

Hi estic d’acord. És un projecte que he treballat moltíssim i un llibre molt unitari i sostingut en qualitat. Segurament la crítica també ho diu pels temes que tracto, que són més aviat insòlits en la literatura catalana.

Per què?

El llibre gira al voltant de fites històriques que m’han increpat i que jo he volgut explicar a la meva manera. La literatura catalana no és així, sol ser més reflexiva, girant al voltant del jo poeta i de la seva intimitat. Podria dir que el meu poemari és una mica fred.

Però alhora més fàcil d’entendre.

Això de la dificultat en la poesia no és del tot real. Hi ha molts poetes que fan versos que s’entenen perfectament, com els de Joan Margarit.

No em negaràs que la poesia requereix més esforç intel·lectual que la prosa.

Cert. Però la dificultat poètica se supera llegint, i ens adonarem que presenta uns codis no tan difícils de desxifrar.

Un cop vas dir que el lector de poesia és més fidel que el de la novel·la. És també més exigent?

Jo crec que té més clar quins són els seus gustos i sap quins autors anar a buscar. Però en la prosa també hi ha lectors que exigeixen qualitat.

¿Els recitals són una manera d’acostar-se al lector?

A mi m’agrada llegir els meus propis poemes. De fet, és una cosa habitual. Però també m’agrada escoltar quan algú altre me’ls llegeix, perquè percebo intensitats de lectura en aspectes que jo no havia contemplat. Això respon a aquesta necessitat dels lectors de poesia de donar sentit al que llegeixen, que acaben amb interpretacions diferents de la meva.

No és això un defecte de comunicació?

En absolut. En poesia, dos més dos no fan quatre, com deia en Joan Margarit.

Com?

En poesia hi ha marge perquè el lector interpreti lliurement, a més d’estar marcat per les circumstàncies personals en el moment de la lectura. Aquesta llibertat del lector és una via per fer-se seu el poema.

Has guanyat un premi per llibre. Entenc que això manté la motivació alta.

Òbviament. Un premi reforça i dona ganes d’escriure. És un estímul. Però cal recordar que els premis funcionen com funcionen.

Què vols dir?

Doncs que no sempre es premia el millor llibre, sinó el que els membres del jurat han pogut consensuar.

I com encaixes les crítiques?

Soc de les que pensen que totes són bones, fins i tot les destructives. De fet, cap autor no n’està mai lliure i com més aviat assumeixis que no sempre pots agradar, millor. Però sí que soc especialment vehement a l’hora de defensar els recursos que he triat en els meus poemes.