Músic i professor universitari, autor de 14 projectes discogràfics, presentador del programa A 4 mans de TV3, conductor d’un popular podcast i mentor de músics reconeguts com Mariona Escoda, guanyadora d’Eufòria. Antoni Tolmos (Lleida, 1970) participa en concerts i imparteix conferències en conservatoris i universitats de tot el món. I ara acaba de publicar un llibre, Tu mejor escenario.
A mi em sona a llibre d’autoajuda.
No l’he pensat així. És el resum d’una tasca que fa anys que practico, centrada en la gestió de les emocions dels artistes.
Gestionar emocions?
Molts artistes baixen de rendiment fins a un 40% pel fet d’haver de pujar dalt d’un escenari. S’ho preparen tot molt bé, però tenen un dèficit en gestió emocional.
Què s’ha de fer per tenir èxit?
Lluitar per assolir només els teus propis objectius, no els dels altres.
Només això?
És el teu propi èxit amb el qual rendiràs comptes. Però primer l’has d’identificar. Pot ser la popularitat, o els diners, però el millor èxit és assolir uns objectius planificats, que siguin humanament possibles. Si no ho són, et porten al fracàs.
Com païm el fracàs?
Primer hem d’analitzar-ne els motius. El fracàs sol ser per un error de càlcul. Reconèixer aquest error et farà millorar. Per corregir-lo cal elaborar una bona estratègia artística i que sigui a llarg termini.
Amb quin termini?
Avui en dia estem avesats a l’èxit immediat, que sol ser efímer. Hi ha tantes propostes musicals al món que la teva, per molt viral que sigui, acaba diluïda en un dia. Si algú vol consolidar-se en el mercat musical, primer ha de preparar-se abans entre cinc i vuit anys.
El jovent vol èxits amb rapidesa. ¿És un problema actual?
Sí. Ho ha provocat la gran facilitat que tenen per fer-se escoltar per tot el món i a temps real. Quan jo era jove només podia mostrar la meva música als pares i a quatre amics que venien a casa.
No teníem YouTube ni TikTok.
A les xarxes socials descobreixes un munt de talent. De fet, de talent en sobra. Però tan aviat com apareix també es dilueix.
Així doncs, què cal?
Resiliència, gestió, treball persistent...
I l’aplaudiment final.
Sí. Confirma que agrades al públic. L’aplaudiment genera una segregació brutal de dopamina que aporta plaer. Però alerta! La dopamina també provoca addiccions.
Hi ha addictes a la dopamina?
El cervell pot arribar a acostumar-se als aplaudiments. Per això, quan l’èxit desapareix, es cau en depressions i en ansietats cròniques. Hi ha músics que fins i tot pensen que no poden reeditar els seus èxits.
Si no hi ha dopamina, hi ha les drogues sintètiques per compensar-ho, no?
No t’ho sé dir. No n’he pres mai.
Però moltes estrelles sí. Alguna cosa deuen aportar...estrelles
Jo crec que hi ha altres maneres de desinhibir-se a l’escenari. Dopamina, adrenalina, endorfines, serotonines... Totes són drogues naturals que genera el nostre cervell.
Dona’m alguns consells contra la por escènica.
La por és necessària.
Com és això?
Sí. És una emoció que fa preveure els perills. Ens permetrà actuar ben preparats i en estat d’alerta per superar entrebancs. Una altra cosa és el pànic. Això és un nivell superior.
¿I què passa si arribem a l’escenari amb pànic?
És molt difícil controlar-lo. Per això cal preparar-ho tot al mil·límetre abans de pujar-hi.
¿I què ha de fer el músic per motivar-se per actuar davant de quatre gats?
Treballar el cervell. I és que el cervell no acostuma a diferenciar entre realitat i ficció.
De debò?
Un exemple. Pensa-hi: ¿oi que imaginant-te un entrecot pots acabar segregant saliva?
Cert.
Doncs el mateix passa en la interpretació. Un artista, completament sol, pot generar-se la sensació de tenir públic al davant. El cervell s’ho creu i aleshores permet fer la interpretació amb la màxima intensitat.
