La iguala

EscriptorQuan encara no són les set, acabat de llevar, el Llorenç s’asseurà al lateral del llit i passarà el drap al trombó de vares, instrument que toca a la fanfara de poble, que tan sols fa recitals per festes i enterraments. Matarà l’estona mentre espera que soni el despertador de l’habitació del costat, on dorm la filla. Quan soni, ella, la filla, s’incorporarà, traurà unes mitges del calaix i, ell, el Llorenç, començarà l’assaig. Primer afinarà l’instrument. Ella es calçarà un camal de les mitges amb la primera nota. I amb la segona, l’altre camal. D’aquesta manera, la filla es vestirà pam a pam. Nota per nota. Un re: faixa a mitja alçada. Un mi: faixa amunt. Un sol: upa la faldilla. Un fa: cremallera fins dalt. I amb una escala de do, es botonarà la botonera de la brusa.

Quan haurà afinat l’instrument, el Llorenç col·locarà el plec de partitures al faristol i tocarà la primera peça: un pasdoble. Llavors les notes fluiran relligades. Ella, la filla, des de la cuina, on prepararà l’esmorzar, es mourà d’una punta a l’altra ballant. Tot marcant el pas amb els peus i bellugant el cos d’un metre quaranta d’alçada pendularment. Quan es faran les vuit es calçarà les sabates de xarol marró, es posarà la carpeta sota el braç –que li donarà un toc funcionarial– i sortirà al carrer. Passarà casa per casa a cobrar la iguala, un impost voluntari-normatiu que els veïns paguen a contracor. Trucarà al timbre: “Qui demana?”, diran. I ella respondrà: “La iguala”. I, diligent, traurà la carpeta, buscarà el nom del bon contribuent que li pagarà dues-centes pessetes i el marcarà amb una creu.

En acabar la jornada passarà pel banc a ingressar-hi la recaptació. Plantada al vidre de la porta de la sucursal esperarà que el delegat la vegi, perquè ni de puntetes arriba al timbre. Alçarà els braços per sobre del cap i dipositarà la bossa dels cobraments al mostrador. Mentrestant farà anar els peus seguint el trànsit orquestrat per la impressora d’agulles, el telèfon, el tecleig a la computadora i el mata-segells amb el qual l’ajudant del delegat, alt com un sant pau –tant, que gairebé no cap dins l’R5–, aürtarà documents. L’ajudant no estalviarà un comentari sòrdid, com de costum, i dirà al delegat: “Imagina-la falcada sobre la taula de la màquina d’escriure mentre la fem rodar d’un extrem a l’altre de l’oficina”. Ells dos riuran. Ella no ho entendrà. I tanmateix li farà gràcia que diguin bestieses.

Arribarà el dia en què, després del despertador, no sonarà cap nota. Llavors ella, la filla, prepararà l’esmorzar com de costum. Després es calçarà les sabates de xarol marró. Es posarà la carpeta sota el braç i enfilarà unes escales que no haurà vist mai abans i que trobarà perquè son pare s’haurà deixat la porta de l’armari oberta. Unes escales amples, blanques i sense baranes que es confondran dins el mateix blanc que revesteix el paisatge. Al final de les escales trobarà una altra portalada, també blanca, però aquesta serà gran. Molt gran. No hi haurà timbre. Però a certa alçada, suspesa, hi haurà una campana de la qual penjarà una corda prou llarga perquè la pugui entomar i estirar. I en estirar-la sonarà la campana. I darrere la campana sant Pere dirà: “Qui demana?” I ella respondrà: “La iguala”.