L’ENTREVISTA
Terres de Lleida 28/09/2022

Josep Vallverdú: “Quan algú mor, el seu eco s’esmorteeix en només dos anys”

Escriptor

ALBERT GONZÁLEZ FARRAN
3 min
JOSEP VALLVERDÚ: “Quan algú mor, el seu eco  S’esmorteeix en només dos anys”

Filòleg, narrador, novel·lista i poeta, traductor, mestre, assagista, dibuixant i articulista, autor de més de 200 obres, Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or de la Generalitat, doctor honoris causa per la UdL i membre numerari de l’IEC. Per escriure la seva biografia caldrien moltes pàgines, i, com a colofó, el 2023 es commemora el seu centenari.

¿Li fa vertigen sentir parlar de l’Any Vallverdú?

No. Més aviat, alegria.

Alegria de què?

Serà una festa. Estic content d’haver arribat fins aquí amb salut. Com deia Gaziel, un 15% dels projectes assolits en una vida és per atzar. Podia haver-me caigut una teula al cap quan tenia 16 anys, però no, he arribat als 100 per pura casualitat. L’atzar domina les nostres vides.

Fill predilecte de Lleida, adoptiu de Balaguer i, fa només uns dies, també de Sant Martí de Maldà. D’on és fill, doncs?

De tots aquests llocs i de més.

Seriosament?

El 2010 vaig escriure Veïnats i fesomies, on explico els set llocs on he viscut, com m’hi vaig integrar i com en vaig marxar. Me’ls estimo tots.

Però a la vegada diuen que és solitari i individualista.

De petit m’agradava quedar-me sol, al meu món, llegint, dibuixant o construint joguines. Soc el que en Josep Carner en dia un acasat.

Què vol dir?

Que m’agrada quedar-me a casa. Sempre que he viatjat ha estat sols per necessitat.

¿És a les golfes del padrí, a Sant Martí, d’on va sorgir aquest acasat?acasat

Més o menys. El padrí, que no es portava bé amb el pare, va reclamar que jo em quedés cada estiu al poble. M’empipaven molt els seus discursos carlistes i germanòfils, però el padrí i jo estàvem molt compenetrats. I tenia una llibreria anàrquica i immensa, on vaig llegir de tot.

I d’acasat a convertir-se en un apassionat pels mots.acasat

De petit tenia un instint per la llengua.

Com traspuava aquest instint?

El gust pel llenguatge l’he tingut sempre. Amb 4 anys solia elogiar l’hort del padrí dient-li: “Quin bé de Déu de patates!” Això no és habitual en aquesta edat.

Quina memòria!

Tinc una memòria prodigiosa, ho recordo tot amb una gran exactitud i molt sovint la dibuixo. Però aquesta memòria em pesa, sobretot físicament.

I és en la maduresa quan s’estrena com a poeta. Per què tan tard?

Perquè és l’edat en què m’he trobat amb la necessitat d’expressar-me amb poesia, i els crítics m’han fet creure que soc correcte. Però va ser la mort de la meva dona [Isabel Arqué] la que va despertar més aquest esperit, no sols amb poemes de lament, sinó també d’esperança. Creia que hi havia d’haver llum en alguna banda.

I aleshores es va tornar a casar amb Antonieta Vilajoliu.

Un amic meu em va dir: “Quins trons que tens de casar-te amb 89 anys!” Però aquella boda va ser tot un rejoveniment.

Com la va conquerir?

L’Antonieta sempre havia estat amiga íntima de la família. Em va fer vergonya proposar-li matrimoni. Dubtava si mai voldria estar amb un vellot com jo. Però quan m’hi vaig decidir, ella em va respondre: “No és cap barbaritat, però m’ho he de pensar”. Després van seguir 62 cartes d’amor fins que ens vam casar.

On són aquestes cartes?

Han esdevingut una mena de mite. Alguns em demanen de publicar-les. Però no són més que unes cartes íntimes d’un senyor tirant floretes.

Tinc la sensació que la seva poesia no és gens eclèctica. És perquè ve de la prosa?

Crec que la poesia s’hauria de recitar a tot arreu, fins i tot a les places. La gent l’ha de poder pescar, encara que el llenguatge pugui ser més complicat.

Al poema El dia que jo em mori lamenta que “consultaran el mòbil i no trobaran rastre del meu pas per la terra”. Vostè sempre sortirà a Google!El dia que jo em mori

Serà sols una referència llunyana.

No l’entenc.

Quan una persona mor, per important que sigui, molt del seu eco s’esmorteeix en dos anys. El seu coneixement directe es perd. És una pena que les emocions desapareguin tan aviat. Això em dol, però no s’hi pot fer res.

Malgrat tot, no perdrà l’humor.

Com deia Josep Pla, la vida és una sèrie de garrotades, i de tant en tant tens un respir. Tinc una mena d’optimisme que em fa adonar que, malgrat l’envelliment, estic bé de salut.

Tota una virtut.

L’Antonieta em va dir un cop que no he estat mai un galant, però sí molt divertit.

stats