‘I’m old fashioned’

“Estic desfasat però m’és igual...”, diu la cançó. Darrerament l’ha cantat Timothée Chalamet a Dia de pluja a Nova York, de Woody Allen. I és curiós que ara mateix, per escriure aquest paper, estic renunciant a una altra pel·lícula seua, Rosa porpra del Caire -la passen per TV3-, un dels protagonistes de la qual és el fet d’anar al cinema. Per això ara mateix m’agradaria, en acabar d’escriure, sortir a veure una pel·lícula. Qualsevol d’aquelles que amb un sol fotograma se t’enduen bellesa endins. De Chaplin, Fellini, Buñuel, Bergman, John Ford... Una d’aquelles que feien a ¡Qué grande es el cine! Però això és impossible. I no per la pandèmia, sinó perquè les sales de cinema, en general, només projecten novetats.

Per què l’art del segle XX té tan poc prestigi? Per què no disposa d’institucions venerables que el preservin i difonguin? Em refereixo al film però també al disc. Pots anar a qualsevol biblioteca de qualsevol poble català i gràcies a Déu trobar-hi l’Odissea, Laplaça del Diamant o una antologia de poesia xinesa. En canvi, si tens interès a veure una pel·li de Kurosawa o escoltar un disc d’Ovidi Montllor, hauràs de, directament, tenir un bon fetge. Si ets amant del teatre o la música clàssica, cada any trobaràs en les programacions de sales i auditoris Shakespeares, Sòfocles i Calderons, Mozarts, Bachs i Beethovens. Però si la teua passió és la chanson française o les produccions de la Hammer, la ballaràs magra. El problema es diu indústria, capitalisme.

El llibre tampoc no s’escapa d’aquesta malaltia. Divendres és Sant Jordi, i llibreters, escriptors, institucions i editorials fa setmanes que es donen cops de colze per sortir en una foto a les xarxes socials que serà devorada tot just havent nascut. Personalment, m’aparto d’aquesta farsa. En aquests dies que l’artista perd el temps enxampat en la teranyina virtual, el talent amb frases de faixa de bestseller i la dignitat amb postures de vedet decadent, jo entenc per què Josep Pla hauria bescanviat pel de pagès l’ofici de lletres i desitjo per a mi un analfabetisme homèric.

No em feu cas. Soc així, un excèntric per a qui el Dant és el poeta més modern que existeix, per a qui el darrer terç del segle XIX ja comença a ser massa estrident i afectat i per a qui l’art, o és l’encarnació del Verb que Jesucrist deixà en penyora mentre ell s’absentava momentàniament a la dreta del Pare, o no és. Un desfasat, vaja. Però m’és igual.