La música que ens ressona

Les dones superem lleugerament els homes en assistència a concerts i espectacles. En canvi, encara estem en una condició d’inferioritat pel que fa a la presència als escenaris. Ho posen de manifest els números que comencen a recollir diversos estudis. I diria que el mateix públic femení no n’és conscient. Per això són útils iniciatives com el cicle Cultura amb nom de dona, per exemple, que a Solsona organitza a la tardor el Grup de Gèneres del Solsonès. En la primera sessió, la d’enguany, s’ha projectat Las que faltaban (2018), un documental del grup Mafalda que denuncia la infrarepresentació de les dones en l’escena musical.

Preguntem-nos per què no estem acostumats a veure bandes femenines o a gaudir de dones instrumentistes. No és pas perquè no existeixin! Fa dos anys a l’exposició D’ones: (R)evolució de les dones en la música, al Palau Robert, s’hi mostraven 1.000 compositores, cantants i músiques del panorama actual. Per tant, que no ens venguin la moto els programadors: de dones artistes n’hi ha per parar un tren. El problema és la manca de voluntat política i empresarial, que les invisibilitza.

Malgrat tot, bufen nous vents, i això també s’ha de dir. Mai hi havia hagut tantes dones fent música, i alguns festivals han de servir d’exemple, com el Sónar i el Primavera Sound, que han arribat a la paritat d’artistes en l’última edició, o la 22a Fira Mediterrània de Manresa, que s’hi ha acostat. També cal que es donin a conèixer casos d’èxit que haurien de convertir-se en referents per a nenes i joves que es vulguin dedicar a aquest món.

En l’últim Mercat de Música Viva de Vic s’ha reconegut amb el premi Puig-Porret la bellpugenca Núria Andorrà pel projecte interdisciplinari Constel·lacions. Estem parlant d’una percussionista que ha treballat amb l’enorme Carles Santos, és professora a l’Esmuc, condueix tallers per tot Europa i és la directora artística del MontMusic Festival. Ha trencat motlles. Els professors l’advertien que, pel fet de ser nena, o dona, s’havia d’esforçar el doble. A l’hora de liderar un grup de percussionistes, també s’havia sentit dir que cap home no es deixaria manar per una dona a l’escenari. I això, esclar, empetiteix. “Tan fina que ets i amb quina agressivitat toques la percussió”, és una reflexió estereotipada que també s’ha empassat, alhora que ha hagut de demostrar que amb pits i ovaris no només es poden tocar instruments com el violí o el piano. S’ha de respirar fons, llaurar fondo i “confiar que faràs el que et proposis”. No nega que ha hagut d’esquivar molts entrebancs al llarg de la vida. “Però sempre trobo la igualtat quan pujo a l’escenari i tinc la sort de compartir-lo de manera còmoda” amb artistes dels dos gèneres, conclou satisfeta i amb aplom.

Núria Andorrà, a més, busca un llenguatge propi, apartat dels grans públics. “Quan decideixes tancar l’angle saps que et costarà més obrir portes, però no he cedit, perquè faig la música que a mi em ressona i em fa llevar cada matí per continuar”. Per això, cada petita victòria, com el premi Puig-Porret o tenir un festival que funciona i omple la sala amb un públic interessat en aquell estil de música, la compensa. Com a programadora, la fa sentir feliç constatar que, “sense buscar-la, la paritat sorgeix espontàniament”, gràcies a la diversitat d’artistes que té a la llista. La Núria recorda una època en què només actuava envoltada d’homes. Ara cada vegada es repeteixen més les actuacions en què elles són majoria.

Núria Andorrà, que viu a cavall de Barcelona i Palautordera, a Bellpuig només hi manté les arrels i hi torna per veure la família. Professionalment reconeix que li costa trobar un espai a les Terres de Lleida per al seu estil de música, si bé se l’ha pogut sentir en alguna ocasió amb el col·lectiu Free’t i a L’Intèrpret. Tot i això, li agradaria trepitjar més sovint els escenaris ponentins. Ella llança el guant sense perdre la candidesa: “A veure si algun dia s’arrisquen a programar-me”.

Més continguts de