John John Grassonet: No m’importa tornar a fracassar perquè ja he triomfat

Torres de SegreMúsic lleidatà i, sobretot, un lluitador. Joan Mesegué té ara 55 anys, viu amb la seva parella vora el pantà d’Utxesa i comença una nova vida. Des dels vint anys ha estat pul·lulant entre la vida i la mort, l’art i la follia, les depressions més profundes i les lucideses més creatives, amb viatges arreu d’Europa i retorns frustrats… Diagnosticat amb un trastorn bipolar i controlat recentment per la medicació, inicia una gira per pubs i discogràfiques dels Estats Units amb l’esperança que la gran Emmylou Harris acabi interpretant alguna de les seves noves cançons.

Et fas dir John John Grassonet?

— En honor a la meva mare. Ella sempre em deia carinyosament John-John, en referència al fill del president Kennedy, que quan jo era petit sortia sempre a les notícies.

I Grassonet?

— Perquè en soc des que va morir la mare, quan jo sols tenia vint anys. Em vaig passar mesos ajagut a casa amb una depressió enorme.

Va ser un cop dur?

— Era al Canadà guanyant-me la vida amb la guitarra quan em van trucar perquè tornés ràpidament a Lleida per acomiadar-me d’ella, que estava terminal d’un càncer. Vaig arribar tard, ja agonitzava, i després de la seva mort em vaig inflar vint quilos.

Finalment, te’n vas sortir.

— Temporalment.

Per què ho dius?

— La bipolaritat m'ha seccionat la vida sempre.

Sempre?

— Fins fa sols uns pocs anys, quan m’ho van diagnosticar, no sabia què em passava.ç

Què et passava?

— La meva psicoterapeuta em diu que la vida d'un bipolar és com agafar el cotxe i quedar-se sense benzina a mig camí. M’he passat més de vint anys vivint fent cercles.

No ho acabo d’entendre. Dona’m exemples.

— De cop i volta m’agafava una eufòria i, sense avaluar pros i contres, me n'anava fins a Escòcia amb bicicleta, em guanyava bé la vida tocant i fent moltes feines esporàdiques fins que, de cop i volta, em trobava deprimit, perdut, morint-me de gana i demanant ajuda.

I així sempre?

— Així més de dues dècades. He recorregut tots els països d’Europa, amb períodes llargs d’eufòria, que em feien prendre decisions errònies, i després depressions cada cop més dures. La vida era un caos. Sort en vaig tenir de no caure mai en les drogues. Sols estava obsessionat per la meva guitarra.

Demanaves ajuda?

— Sols quan no podia més. Quan estava viatjant i em venien les depressions, aquestes anaven fent lentament i jo creia que me'n podia sortir. Però no. Acabava sempre en la misèria.

En la misèria?

— Sense menjar i dormint als carrers. Acabava trucant a la família perquè m’enviessin diners per tornar a casa o, fins i tot, anava a bars d’espanyols per demanar ajuda.

Fins que…

— Fins que als 45 anys vaig deixar de tocar. Els meus concerts cada cop eren més penosos. No acabava les cançons i em posava a plorar a mig concert. Era patètic. I vaig acabar passant dies i dies tancat a casa, sense dormir i pensant en el suïcidi.

Ho vas intentar?

— Quatre o cinc cops. No me’n vaig sortir perquè soc un cagat.

Quan vas veure la sortida?

— Em va costar molt. Vaig visitar molta gent per tot Catalunya, experts de diferents especialitats. La majoria em deia que simplement tenia un tap emocional. Fins que al final, una psiquiatra de Manresa em va dir que era bipolar i ho va encertar. Des que prenc la medicació, fa dos anys, no he tingut cap depressió. Al principi no m’ho creia, per això vaig trigar un temps a confiar-hi.

Et sap greu no haver-te diagnosticat abans?

— No em queda més que acceptar-ho. Però ara que vaig medicat i em trobo bé, puc pensar amb una mica més de perspectiva, repassar la meva biografia i assegurar que estic content perquè soc aquí.

Un renaixement.

— La meva vida real, després de la bipolaritat, va començar fa dos anys.

I reincorporat a la música després de vuit anys de silenci.

— Més que mai. El dia de Sant Jordi de l’any passat vaig debutar en un concert a l’Albagés i, des d’aleshores, no he deixat de treballar, d’actuar i, sobretot, de compondre noves cançons per veure si algun dia puc viure dels royalties.

Tot un repte.

— Quan surti publicada aquesta entrevista, seré a Nashville, als Estats Units, gravant algunes peces i veuré personalment l’Emmylou Harris. El meu somni és que ella acabi cantant-ne alguna.

Les oportunitats d’ara no les vas tenir en la joventut?

— Sí. Em van arribar a proposar actuar en algun programa de televisió o de ràdio… però m’hi negava. Tenia una por terrible a posar-me a plorar en directe.

No et fa por fracassar en aquesta nova etapa?

— No. Estic disposat a fracassar. Perquè, per a mi, la vida comença ara, amb això ja he triomfat. No tenir depressions en els últims dos anys és el premi més gran que he tingut a la vida, de llarg. El més normal entre els bipolars és que, si als 50 anys no has estat diagnosticat, o ets politoxicòman o estàs mort.

Salvat per la campana…

— La bipolaritat continua dins meu. Això no ho podré evitar mai. Però si no deixo la medicació, aconseguiré controlar sempre els meus alts i baixos.

Diagnosticat, però tocant amb una distonia focal crònica.

— Una malfunció que tinc per enfocar algunes parts del meu cos. Això em limita per tocar la guitarra. De fet, d’aquesta patologia en diuen també el càncer del músic.

Caram…

— M’he passat tota la vida rascant quatre acords, sense poder puntejar les cordes i fer solos. Els dits no em responen. Només en tinc dos d’hàbils.

No hi ha cura?

— Quan era jove, sols se’n sortia un 20 % dels malalts. Actualment, es curen més de la meitat de les persones, si es tracten a temps.

I tu no t’has pogut curar?

— No. Per culpa del meu trastorn bipolar no he tingut prou constància de fer els exercicis que em recomanaven per reeducar els dits.

Però has continuat tocant la guitarra.

— Primer ho feia amb la guitarra plana sobre les cuixes, com els músics de country i folk americans. Em vaig guanyar la vida així un temps, fins que més tard em vaig adonar que amb dues cordes anava millor.

Parles seriosament?

— Tot va començar per un descuit.

Com va anar?

— Era l’any 2010, quan era de concert a Tàrrega. En obrir la caixa de la meva guitarra em vaig adonar que m’havia equivocat i n'havia portat de casa una que estava reparant, amb sols dues cordes. Primer em va venir un calfred i després vaig decidir improvisar.

I va anar bé?

— Com que domino l’harmonia, vaig anar fent prou bé durant el concert i descobrint que no sols podia tocar la guitarra amb dues cordes, sinó que em trobava més còmode que mai.

Toques així tots els concerts ara?

— Sí. No ho he deixat de fer. Però com que no es veu gaire a l’escenari, la gent no se n’adona.

No ho expliques mai abans de començar a tocar?

— No. Només al final. No vull que hi hagi prejudicis entre el públic. Em vull guanyar la gent amb la música, no pel fet de tocar amb només dues cordes. Fins i tot, al final, més d’un curiós sol apropar-se’m per comprovar-ho.