Hi havia una vegada... No importa el quan. Ni tampoc l’on. Només el què. Així som la gent de lletres, ens agraden les bones històries de manera inversament proporcional al tedi que ens provoquen aquelles dades més supèrflues per al seu desenvolupament argumental. On és el castell en què viu engarjolada la bella princesa? Quan té lloc el rescat per part del coratjós cavaller? I per què aquell drac que l’autor ens descriu com un ésser de dimensions gegantines s’empetiteix a mesura que avança el combat fins al punt de situar-se a la mateixa alçada que el seu oponent, de trets tan jovenívols que se’ns fa difícil imaginar-lo alt i fort com un roure? Nimietats que pretenen vestir un argument que nosaltres maldem per despullar. Els detalls de qualsevol història, tan rellevants per a la gent de ciències, es converteixen en mers destorbs per a qui no hi busca un sentit sinó simplement sentir. Tinc una teoria: els lletraferits vam gaudir molt més del desenllaç de la sèrie Lost que no pas els que compten en lloc de contar, perquè mentre els uns cercaven respostes els altres no ens fèiem cap pregunta. I jo em pregunto: quin és el sentit de la vida?
Qüestions excessivament grandiloqüents per a una persona com jo, amb aspiracions enganyosament elevades. Havent superat l’equador de la meva existència, m’adono que el perquè de tot plegat no és la pregunta que hem de formular sinó la resposta que hem d’argumentar. No sé quin és el perquè, però sí que sé que hi ha un perquè. De fet, no hi ha res que m’empipi més que algú no doni com a vàlid el meu raonament de més recurrència a l’hora d’afrontar els principals interrogants que se m’han anat plantejant al llarg de la vida. “«Perquè sí» no és cap resposta”, m’han contradit en diverses ocasions. “I per què no?”, pregunto. “Perquè no!”, contesten amb il·lògic convenciment. “Perquè sí” esdevé la justificació total, i és que no hi ha res millor que allò que succeeix perquè sí, que no té cap altra raó de ser. “Per què m’estimes?”, pregunta ell. “Perquè sí”, respon ella. I aleshores la vida adquireix sentit.
Cal fruir del viatge. Però abans hem de saber-ho fer. Jo he tardat mitja vida, amb sort. Ara tinc l’altra mitja, amb sort. La majoria d’espectadors de Lost van confinar la sèrie a les flames després d’un capítol final que no havia satisfet les seves altes expectatives. De totes maneres, per a una àmplia minoria prevalia el gaudi que els havien proporcionat els 120 capítols anteriors. Aquest exemple ens hauria de servir per aprendre que el destí és poc més que el final d’un viatge que indubtablement haurà valgut la pena. Perquè sí.
