PeriodistaTemps era temps. Quan eren millors temps. Parlo de la política lleidatana d’antany, aquella que convertia els paers en cap i presidents de la Diputació de l’època en xèrifs sui generis que impartien la seva llei. Antoni Siurana i Àngel Ros, els alcaldes més longeus fins a la data, representaven a la perfecció els postulats del despotisme il·lustrat i exemplificaven, també a la perfecció, la màxima “amb mi o contra mi”, amb el consegüent rastre de cadàvers polítics que van deixar pel camí. El despotisme no era l’únic isme que practicava Ros, i és que l’elecció del seu gendre com a cap del gabinet d’alcaldia va esdevenir tota una fita per al concepte de nepotisme.
I què dir de Joan Reñé, president de la Diputació des del 2011 fins al 2018, un polític capaç de prohibir l’entrada a l’ens provincial a periodistes poc o gens afins a la seva causa, que enviava burofaxos a tort i a dret a mode d’amenaça fins que l’ombra de la corrupció va caure sobre seu. Era el final d’una llarga nissaga de xèrifs de la qual havien format part, entre d’altres, Roberto Fernández, rector de la UdL del 2011 al 2019, que li va agafar gust a exigir als Mossos d’Esquadra que desallotgessin massives manifestacions –d’una quinzena d’estudiants– contra l’augment de les taxes universitàries, o Inma Manso, subdelegada del govern popular a Lleida durant el mateix període, protagonista de titulars xenòfobs que no dubtarien a subscriure Abascal i els seus.
Per a infortuni de tots aquells que xalàvem amb les trifulgues extracurriculars dels nostres representants, el que és políticament incorrecte ha estat substituït per una correcció política instal·lada en el tedi i la formalitat. Què se n’ha fet de les amenaces, la censura, les manipulacions i la resta de pirotècnica política que alegrava el nostre dia a dia? Miquel Pueyo i companyia han impulsat un nou paradigma polític que es fonamenta en l’honestedat, la llibertat d’expressió, la igualtat d’oportunitats, el feminisme institucional i un llarg etcètera de bones intencions. Ara bé, cal reconèixer que es tracta de canvis no tant de fons com sí de forma, allò que coneixem com “de cara a la galeria”. Amb actuacions sibil·lines que es desenvolupen amb total discreció, lluny dels escarafalls d’altres èpoques, els polítics actuals m’empenyen a somiar en temps passats. Sortosament, el gendre de Ros ocupa el càrrec de subdelegat del govern espanyol; l’actual rector formava part de l’equip de Fernández, i Reñé segueix al capdavant de l’Ajuntament de Fondarella. Temps era temps, no fa tant temps...
