Isaak Brodski i Ramon Casas
L’exposició Revolució. Art rus 1917-1932, que s’acaba d’inaugurar a la Royal Academy de Londres, pren com a punt de partida la gran exposició celebrada l’any 1932 al Museu Estatal de Leningrad.
Entre les diverses manifestacions artístiques que van prosperar durant aquest complex període, cal destacar l’aportació del pintor Isaak Brodski (1883-1939), que va respondre bé als requisits del règim i va fer els retrats més famosos de Lenin i Stalin i els intel·lectuals del seu temps, a més de les escenes revolucionàries i les gernacions obreres escoltant els seus líders.
Paral·lelament, el nostre Ramon Casas (1866-1932) va fer més de 150 retrats de polítics i intel·lectuals (donació de la seva filla al MNAC). Va pintar diversos retrats del rei Alfons XIII, la qual cosa no li va impedir erigir-se en el cronista dels daltabaixos que commovien l’opinió pública, en obres com Processó de Corpus a Santa Maria del Mar, Embarcament de tropes, Garrot vil i La càrrega.
JORDI PAUSAS
PARÍS
No és cap tonteria
Barcelona, sempre a l’aguait de qualsevol tendència que comporti sobresortir en les estadístiques, esmerça voluntat, temps i recursos a formar part del selecte club de les urbs més contaminades del món. I a fe que ho està aconseguint, gràcies a la pusil·lanimitat política i a l’ímprobe esforç de molts barcelonins consagrats al sedentarisme motoritzat, que fan de la capital catalana un espai cada cop més inhòspit.
El canvi climàtic no és una possibilitat a curt o mitjà termini. És una realitat que depèn en bona mesura de la (ir)responsabilitat dels ciutadans. S’imposen l’“a mi no em tocarà”, “això no és cosa meva” o “això no ho veuré”, i contemplem les morts per pol·lució com un fenomen aliè.
Però, tal com sàviament assegura Àlex Rovira, “el destí és el que segur que et passarà si no fas res per evitar-ho”. Ens cal, per tant, un canvi d’actitud individual i adoptar mesures dissuasives per impedir que Barcelona s’acabi convertint en la Pequín del Mediterrani. I això no és cap tonteria.
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
Sobre la recerca de la felicitat
Un dels objectius que persegueix tot ésser humà al llarg de la seva vida és aconseguir trobar la felicitat.
Actualment, els mitjans de comunicació ho realcen de manera que molts s’afanyen a aconseguir aquest estat. Però, què és la felicitat? Es defineix com l’estat de grata satisfacció espiritual i física. Per tant, dependrà del plaer i el benestar interiors que aquesta satisfacció provoqui en cada persona.
Algunes prioritats que podríem anomenar comunes a l’hora de buscar aquesta felicitat són la salut, l’amor, el benestar, el treball i el desenvolupament professionals, la família, els amics, el temps lliure, etc. Ara bé, hi ha molta gent que prefereix ser feliç amb el just i necessari, donant primacia a l’amor i la família.
La majoria d’investigadors arriben a la conclusió que el que principalment produeix felicitat són les relacions socials i, d’altra banda, la millor manera d’aconseguir-la és deixant de banda la preocupació per ser feliç. Es tracta d’aprofitar tota aquesta força mental per aconseguir establir llaços socials amb altres persones.
Jane Grube, psicòloga i investigadora de Yale, Denver i Jerusalem, ofereix aquest consell: “Si hi ha alguna cosa que vols ressaltar, cal concentrar-se en això. Tota la resta vindrà com hagi de venir”.
CRISTINA CASALS MASSÓ
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
