Menys ansiolítics i més habitatge assequible
Com a persones investigadores en salut pública i veïnes de la ciutat ens preocupa l’emergència habitacional que afecta Barcelona i els seus efectes en la salut de la població.
Mantenir una dieta poc saludable, ser sedentaris o no rentar-se les mans poden determinar la salut, però tant o més ho fan els determinants relacionats amb les condicions de vida i treball, com ara l’habitatge. Hi ha evidència científica contundent que la gentrificació, la segregació urbana, els problemes per accedir a una llar o no poder fer front al cost d’un lloguer o una hipoteca i estar en risc de ser desnonat afecten greument la salut i la qualitat de vida de les persones. Però cal saber que també afecten les persones que, tot i no estar patint el problema directament, viuen en barris on les taxes de desnonaments són elevades o hi ha altres tipus d’inseguretat residencial. En aquestes àrees hi ha més mala salut que en barris amb menys problemàtica d’habitatge.
Així, uns nivells més alts de depressió, ansietat, hipertensió arterial, infarts, maltractament infantil, suïcidis, etc., són conseqüència d’aquesta epidèmia, que no podem tolerar. Necessitem polítiques que abordin el problema des del seu origen. Ens calen menys ansiolítics i més habitatge digne i assequible per millorar i mantenir la salut dels veïns de la ciutat.
HUGO VÁSQUEZ-VERA
GRUP DE RECERCA EN HABITATGE I SALUT. AGÈNCIA DE SALUT PÚBLICA DE BARCELONA
La meva memòria històrica
Jo tenia 7 anys i era molt espavilat. El que escric ho recordo personalment, no m’ho han explicat. Aquell dia era el meu sant i vaig anar a missa a l’església de Sant Pere, prop de casa. Dies després la van cremar i van matar el rector.
La meva memòria històrica comença el 18 de juliol del 36. Després, a Terrassa, va començar la gran matança: 193 amb noms i cognoms els tres primers mesos. El motiu, en quasi totes els casos, va ser d’origen laboral, de lluita de classe. Empresaris, directors, contramestres... tots els que s’havien enfrontat laboralment a la CNT, també alguns capellans i gent de missa pel fet de ser-ho. Ho sé perquè el pare cada dia, a l’hora de dinar, ho explicava a la mare. Cada dia, cada dia, una setmana i una altra, un mes i un altre, la mateixa tètrica cançó. Judicis, pocs i amb cap garantia. Vaig veure com treien de casa el veí del davant, en plena nit amb cops de culata i un rosari de renecs.
Fins aquí el que he viscut, i em permetran que em costi etiquetar aquesta gent com els bons, com a defensors de la llibertat i la democràcia. Depenien de la Generalitat, governada per ERC, com a garants de l’ordre, però la Generalitat els considerava incontrolats. Ningú parla d’aquests fets, ni de demanar perdó.
Segur que un nen de la meva edat situat a l’altra banda podria escriure una carta semblant, ja que els dos bàndols utilitzaven el terror per imposar-se. Els de la meva edat sabem que no va ser un enfrontament entre bons i dolents, com uns i altres ens ho presenten, sinó entre dolents i pitjors.
FREDERIC VANCELLS I CALVET
TERRASSA
El preu de les coses i el prestigi social
Avui en dia domina el pensament que com més car és un producte més prestigi ens aporta, sense tenir en compte la seva funcionalitat.
Molta gent alguna vegada hem pensat que la persona que té un telèfon mòbil de preu més elevat té més classe que un altre que en té un de gamma mitjana. Podríem canviar l’exemple del mòbil per un cotxe, roba o fins i tot una casa, i el resultat seria el mateix. Qui no desitja tenir sempre l’últim model de mòbil o l’ultima col·lecció de roba de la botiga més cara?
La ratlla que divideix comprar per prestigi i comprar per necessitat pot arribar a ser molt fina, i molts cops no sabem en quin dels dos costats som. ¿Per sentir-nos millor o més valorats que els altres hem d’accedir a productes més costosos? Aquests són els valors que ens aporta la societat d’avui dia i encara som a temps de canviar-los.
ALEJANDRO FERNÁNDEZ ROSALES
BARCELONA
Urgències de Sant Pau
Vaig passar unes hores a urgències de l’Hospital de Sant Pau, un bon servei atès per personal competent i amable. Però la sala d’espera no està en consonància amb la resta de l’hospital. L’espai dedicat a l’espera després del triatge de malalts és petit, insuficient; la sala d’espera dels acompanyants gairebé inexistent, mentre que hi ha una sala d’espera per a visites enorme. D’espai n’hi ha, però mal distribuït.
No crec que fos gaire costós ampliar l’espai dedicat a l’espera per ser atesos a urgències en un hospital modèlic en molts altres aspectes.
JORDI BUFURULL GALLEGO
BARCELONA
