Recta final
La veritat és que els catalans estem amb l’ai al cor perquè cada vegada falta menys per veure el resultat de la nostra lluita independentista.
El meu entorn i jo confiem en els nostres polítics i estem a la seva disposició perquè veiem l’entrega i sacrificis personals que s’han fet plantant cara a la Moncloa, estudiant com moure’ns dins la legalitat que l’Estatut encara ens permet, i amb els moviments d’escacs per evitar el poder provinent d’uns adversaris molt professionalitzats durant molt de temps, que ens estan posant tot tipus de traves i ho seguiran fent fins que desistim del nostre objectiu.
Estic admirat pel president Puigdemont i el seu govern, perquè aguanten molt i demostren que no tenen por de les dificultats, cosa que ens dona força a la societat catalana per donar suport al referèndum de l’1-O i fer campanya perquè el resultat sigui un rotund sí a la independència.
LLUÍS VINUESA SERRATE
TERRASSA
Rut, la moabita
Aquesta setmana el senyor arquebisbe de Barcelona deu haver llegit el llibre de Rut, perquè és el text que assenyalen les rúbriques per a les misses d’aquests dies. Es tracta d’un càntic a la integració. Rut, una noia de Moab, es casa amb un immigrant israelita. Quan al cap d’un temps mor el marit, la seva sogra decideix tornar a Israel i s’acomiada d’ella. “Però Rut li contestà: «No insisteixis més perquè t’abandoni i em separi de tu. No, jo aniré on tu vagis i viuré on tu visquis. El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu»”. La història continua plena de dolçor fins que Rut acaba plenament integrada a la terra del seu antic marit. Rut, la forastera, acabarà sent la besàvia del rei David.
Una tradició antiquíssima vol que els bisbes es considerin esposos de la seva Església diocesana i li servin una fidelitat matrimonial. No hi fa res que l’arquebisbe de Barcelona vingui d’aquí o d’allà. Ara ha de ser del tot d’aquí.
Tanmateix, escoltant-lo a la Sagrada Família en la missa en sufragi de les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, se’ns va fer difícil de veure-hi l’espòs fidel de la seva comunitat perquè no hi vam saber trobar el to amb què parla l’Església de Barcelona. Sembla com si les preocupacions i els sentiments del nostre arquebisbe estiguessin en una esfera diferent de la del comú dels seus fidels. Com si, en lloc de ser fidel a la seva esposa, el nostre arquebisbe s’entengués secretament amb una altra.
No sé què deu pensar l’arquebisbe quan, després de llegir la paraula de Déu, fa la meditació del llibre de Rut.
Sé prou bé, però, com se senten molts dels seus diocesans en aquests moments difícils: orfes.
JOAN ROSÀS
BARCELONA
Les formes de la vida catalana
Després dels terribles atemptats a Barcelona i a Cambrils, podríem pensar que la defensa del nostre país rau, exclusivament, en les forces de seguretat i en la nostra valentia col·lectiva i individual, expressada en el crit unànime de “No tinc por”. Certament, tant l’una com l’altra, forces de seguretat i valentia, ens són necessàries. Però també és convenient reforçar criteris filosòfics que ens han afaiçonat i ens afaiçonen i que si els potenciem ens poden ajudar molt.
Em vull referir aquí, concretament, a les idees expressades per Josep Ferrater Mora en el seu assaig Les formes de la vida catalana, i a les seves quatre característiques: continuïtat, seny, mesura i ironia.
Valdria la pena que els que no coneixen aquest assaig el llegissin, i tots plegats, més convençuts de la nostra identitat, la reforcéssim de cara als esdeveniments terribles que ens han succeït i de cara al desenvolupament del nostre futur.
MARIA ÀNGELS MANÉN FOLCH
BARCELONA
