No em fumis
Fa dies que em fixo que davant de l’Hospital de la Vall d’Hebron hi ha diversos cartells en què s’indica clarament que “es prohibeix fumar”, però tot i així són desenes les persones que no ho respecten. ¿Tan difícil és moure’t uns quants metres per trobar un lloc apartat? Així, els uns podrien fumar tranquils i la resta podríem respirar l’aire que volem. Avui, fart d’aguantar una situació així, he demanat a una parella de jubilats que sisplau fumessin uns metres més enllà. La resposta ha sigut: “Soc a l’aire lliure”. Jo els he assenyalat el cartell que tenia al davant del nas en què s’indica que no es pot fumar. La resposta següent ha sigut fer-me botifarra.
És inacceptable que no es respecti una norma de salut en un entorn sanitari, i més quan hi ha cartells gegants en què s’indiquen les sancions d’uns quants milers d’euros tant per a l’infractor com per al mateix hospital. Confio que una mica més de vigilància posarà una mica d’ordre a aquesta falta d’educació d’alguns.
ARNAU CAMPAMÀ
PREMIÀ DE DALT
La Rambla, plena de vida
No ho havia fet des del fatídic 17 d’agost, però ahir vaig decidir anar a passejar per la Rambla de Barcelona amb els meus fills petits: era més necessari que mai transmetre’ls seguretat, ensenyar-los a no tenir por. Reconec que pràcticament no hi anàvem mai, preferíem altres llocs de la ciutat, però quin goig veure-la plena de vida, com hauria de ser sempre!
MARIA GONZÀLEZ
BADALONA
Ara tot està per fer i tot és possible
Cal tenir molt present que des del 4 de setembre hem entrat en una autèntica voràgine política, en què serà molt necessari donar suport -minut a minut- al govern català i alhora estar completament activats i preparats per a una mobilització permanent.
No hi ha dubte que sense una decidida mobilització aquest Onze de Setembre es farà molt més difícil poder votar aquest 1 d’octubre. També cal saber que sense un autèntic mandat democràtic serà complicat que es comencin a moure els escenaris granítics de la ideologia superuniformista del govern espanyol. A més, sense un mandat democràtic Europa continuarà fent la panxacontenta. A partir d’ara tot és possible: tot està per fer. Només depèn del poble de Catalunya.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
Unionistes, equidistants o partidaris del no: tant se val
Voldria fer un petit comentari a l’article del Sr. Fina de dimarts. Sr. Fina, té tota la raó quan diu que la realitat és complexa i que les anàlisis han de tenir en compte que els diferents factors que la configuren són molts i que estan organitzats en xarxa, de manera que tot es relaciona amb tot.
Malgrat això, en alguns moments hem de prendre partit i, tot i que les anàlisis individuals poden i han de tenir en compte tot aquest entramat sistèmic, les opcions són dues i prou, o blanc o negre. I això passa en tots els referèndums, com també en totes les eleccions en les quals s’evidencia una simplificació de la realitat però no d’un manera tan dràstica com passa ara.
Hem de fer les anàlisis que es considerin necessàries i hem de prendre partit: es pot votar sí, no o abstenir-se.
I penso que no cal justificar-se per les opcions que prengui cadascú. Ja entenc que hi ha un sector de la societat que tradicionalment s’ha considerat d’esquerres i ara li cou que l’agrupin o el classifiquin amb els sectors més reaccionaris del país. Però la realitat és així, al final es comptaran vots, es posarà nom a cada opció i les paraules se les emportarà el vent.
TERESA CALVERAS
BARCELONA
