Andorra, més que un paradís fiscal
Viure a Andorra i treballar de cara al públic significa adonar-se de l’opinió que tenen els turistes d’aquest país. Molt influenciats per les notícies sobre blanqueig de capital de diferents personalitats, la gent pensa que vivim en una mena de país de les meravelles, i la imatge dista una mica de la realitat. Els comentaris que sento més sovint són que vivim de luxe, que cobrem moltíssim i treballem poc, que no paguem telèfon, aigua o electricitat... Deunidó, quina bicoca!, però sento informar-los que no és del tot així. En el meu cas, treballo nou mesos sense vacances i més de 170 hores al mes, i tot el que he aconseguit ha sigut fruit del sacrifici i del treball constant.
Els que treballem i lluitem cada dia per tirar endavant ens veiem estigmatitzats per aquesta visió de la resta de la societat. És complicat sentir que tots estem forrats, quan la veritat és que ens costa arribar a final de mes com a la resta. De lladres n’hi ha, però no som nosaltres.
EVA RODRÍGUEZ TÁBOAS
ANDORRA LA VELLA
Hi ha classes socials?
Ja no hi ha classes socials. Això és cosa del passat. Precisament d’això va parlar l’altre dia Salvados. I no sé en quin moment vam decidir que una professió mereixia guanyar més que una altra. Potser hi ha gent que ho justifica: “Un metge salva vides, s’ha format i ha de guanyar més diners”. Però hi ha molts oficis que sense tanta formació guanyen milionades.
I així és com algunes professions, pel fet de ser-ho, guanyen menys. Parle de cambrers, fontaners, botiguers... professions que potser tenen la sort de ser mileuristes, però per ser-ho han de treballar tot el dia. Alçar-se a les 6.30, per ser a les 7 o les 8 h a la faena i acabar a les 19 h o les 20 h, perquè la majoria de dies acaben allargant-se, i sense comptar les hores com a extres. ¿Quan vam decidir que algú mereixia treballar dotze hores per quatre duros? “S’ho mereixen. No estudiaren. El seu treball és no qualificat. I si no, podrien canviar de faena”. Ah sí? Doncs, en primer lloc, crec que a tots ells els necessitem. I, en segon lloc, el món l’hem construït perquè tinguem somnis i seguim somiant.
Qui pot estudiar hui en dia i treballar al mateix temps? Hi ha cursos online. És clar, després de treballar de 7 h a 21 h algú es posa a estudiar per canviar de vida. Però alguns pensaran que els cal força de voluntat. I potser en té i aprova els exàmens. Però arriben les pràctiques. I què fa? Deixa la faena? En este país les pràctiques són no remunerades. “Doncs l’atur”, pensaran els que no són autònoms, “o estalvis”. És clar, els que queden després de pagar totes les factures... I és que, si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi, és que, més que mai, hi ha classes.
AINA SANTAMARIA PUGA
ALACANT
Masclisme transparent
Fa poc més d’un any vaig conèixer el concepte micromasclismes. Em va sorprendre com pot ser que no hi hagués pensat abans. Micromasclismes són totes aquelles accions quotidianes que, a causa del costum, no ens adonem de la discriminació que suposen cap a la dona. Un exemple de micromasclismes seria el fet de portar el compte del restaurant a l’home, només pel simple fet de ser home; o la típica expressió “les dones primer”, entre altres accions quotidianes que, malauradament, són tan habituals.
Opino que aquests costums no fan masclista la persona que els segueix sinó la persona que, sabent el que suposen, continua seguint-los (incloent-hi tant homes com dones). Quan es fan aquestes accions suposem que la dona és un sexe més dèbil que l’home, el qual ha d’obrir-li la porta o convidar-la a sopar. Ahir, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers la Dona, i també avui, cal reflexionar sobre aquest concepte, ja que pot ser el primer pas per arribar a una societat on els drets de les dones es valorin tant com els dels homes.
MIREIA CARBONELL
ALELLA
