La formació de govern: hi ha esperança
Uns van votar la CUP pensant que empenyerien, una manera de pressionar Esquerra i Convergència per accelerar el procés i que no defallís. Però de tant pressionar l’han ofegat i entre tots l’hem matat.
Alguns, els més optimistes, pensen que no tot està perdut, que el procés encara té vida i les UCI avui dia fan miracles.
Tenen raó, mentre hi ha vida hi ha esperança, però l’esperança no deixa de ser l’única taula de salvació i amb la situació actual tot penja d’aquesta taula, per molts d’un fil.
Sincerament, crec que, independentment de les ideologies, tots han de renunciar i pactar per arribar a acords. Tres segles de sotmetiment ho avalen: volem, exigim respirar llibertat i els partits polítics són els que tenen la clau i l’obligació d’obrir el forrellat que ens faci lliures d’una vegada per sempre.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
La caducitat del iogurt
Em trobo el meu amic Joan (el nom és fictici), un radiòleg d’un hospital de tercer nivell de Barcelona. El veig igual que quan el vaig conèixer, fa més de 20 anys. Continua sent amable, educat, culte, excel·lent professional i millor persona, per això em sap greu quan em diu amb tristesa que d’aquí pocs mesos el jubilen perquè fa els 65 anys, la data oficial de jubilació a Espanya, tot i que ell té ganes de continuar. Quan es jubili té ofertes per anar a treballar a tres hospitals nord-americans, amb els quals ha mantingut vincles al llarg de la seva carrera per formar-se i estar al dia.
Em pregunta quin sentit té que les empreses, sobretot les de servei i coneixement, perdin professionals només perquè han arribat als 65 anys. Es qüestiona si el país hi guanya fent fora experts en plena activitat física i mental. I em diu que no entén com es pot tractar les persones com si fossin iogurts que cal llençar quan arriba la data de caducitat.
Li recordo el greu problema d’atur i la necessitat de facilitar que les noves generacions s’incorporin al mercat laboral. Hi està totalment d’acord. Entén que ja no li correspon estar en primera fila, ni ho pretén, però reivindica el valor que la seva expertesa pot tenir per ajudar en altres àmbits, per exemple per formar els nous professionals, en un camp que pocs coneixen tan bé com ell.
Preguntes per a les quals jo no tinc resposta, per això les trasllado als amables lectors.
MIQUEL GONZÁLEZ QUINTANA
MANRESA
Micromasclismes
Entrevisten a la ràdio nens i nenes que van ser diagnosticats de diabetis de ben petits. Expliquen com afecta -o no- la malaltia a la seva quotidianitat, com es controlen. Parlen de com s’hi ha d’involucrar l’escola, sobretot quan són molt petits i, per tant, poc conscients del seu problema. També entrevisten els pares i mares, els pregunten com van viure el diagnòstic. Tot molt correcte, fins que la presentadora del programa demana qui s’ocupa a casa de les visites al metge, de controlar-ho tot plegat. Un dels pares contesta: “Això ho lidera ella”, referint-se a la seva dona, esclar. “Ho lidera”. Tot seguit explica que ella “també” treballa, però “està més hores a casa”.
Ni puc ni vull opinar sobre aquest cas concret, ni tan sols vaig parar atenció a com es diuen, ni on viuen, no els conec. El que fa molta por i molta ràbia és l’ús que fem del llenguatge per positivar una situació que té ben poc de positiva. Podeu buscar a internet i veureu que, sigui quina sigui la font, totes les estadístiques diuen que les dones dediquem moltes més hores a encarregar-se de la casa i els fills que els homes, independentment de la situació laboral, el nivell d’estudis o el nivell econòmic. Encara avui som nosaltres que ens ocupem majoritàriament d’anar a comprar, de cuidar els nens i els avis, d’organitzar els àpats i de fer la neteja. Potser paguem a algú perquè ens ajudi, però també som nosaltres les que ens ocupem del control i l’organització d’aquesta persona. Podem dir que assumim i perpetuem el rol de mestresses de casa -en el sentit més negatiu del terme- o podem dir que liderem l’organització de la llar. Veieu la diferència, oi? És un regal-reconeixement ben enverinat.
LÍDIA CORDERO TRIAY
EL MASNOU
Què celebrem?
Què estem celebrant? Moltes vegades costa esbrinar-ho. Llums de tots colors, gent atrafegada comprant tot de coses que no acostuma a comprar durant l’any... Però què celebrem? Potser hi ha gent que realment no ho sap.
Jo, aquests dies, a la capella d’un hospital, vaig veure quatre flors de Nadal i vuit fustes que formaven un bressol, el que estàvem esperant: el natalici del Fill de Déu. La figura de Jesús no hi era encara: la posarien la nit de Nadal. Parem-nos a pensar: com el Fill de Déu va venir tan pobre? Per què ell, que podia néixer en un palau, va escollir un portal? Els àngels, com nosaltres, també anaven atrafegats cantant i anunciant. Però a qui ho fan saber? Doncs als més pobres, als pastors que dormen al ras.
Us preguntareu: ¿i tot això com ho fem lligar amb el nostre món? És tan abismal la diferència: ens aferrem massa a les coses, al que veiem, al que toquem, a ser coneguts a les xarxes socials, a tenir coses, diners... No és més valuós estar contents? Els que viatgen a països més pobres diuen que allà la gent és més feliç.
De fet, són moltes les preguntes que ens podem fer, i les respostes seria bo que ens les donéssim cadascú de nosaltres.
Aprofitem aquests dies de festes per pensar no només en coses materials sinó en els misteris que ens envolten, com aquest tan important que és el Nadal.
DOLORS VILÀ PLANAS
GIRONA
El crepuscle d’un polític
A l’excel·lent pel·lícula El crepuscle dels déus, el director Billy Wilder fa una crítica ferotge i àcida del món del cine de Hollywood i mostra la mítica actriu Gloria Swanson representant una actriu que viu fora de la realitat. Tot això ve a tomb del trist final de Josep Antoni Duran i Lleida, president d’Unió Democràtica de Catalunya, que, entestat a continuar a la primera línia de la política, amb un ego immens i en el desesperat intent de salvar-se a ell mateix, després de la desfeta del seu partit a les eleccions catalanes del 27- S, es presenta a les eleccions al Congrés de Madrid per acabar amb el trist final que hem vist, enfonsant-se i arrossegant cap al fons el seu propi partit.
N’hi ha que es guanyen a pols el lloc on queden situats. Passar de la luxosa suite del Palace al carrer és un tràngol, per baixar dels núvols de l’autocomplaença i el benestar a la dura realitat quotidiana. Duran es queda ajaçat entre els rails de la tercera via, esperant inútilment el tren que no passarà mai, i veure’l davant dels micròfons donant explicacions pels resultats de les votacions amb el trist paper d’Unió quedant fora del Congrés era reviure la imatge de Gloria Swanson baixant per l’escala de casa seva fent uns gestos grandiloqüents i dient unes frases estereotipades.
JORDI LLEAL I GIRALT
BADALONA
