Pescadors lliures i vocacionals

BegurDes del menjador contemplem tota la cala de sa Tuna, arrecerada per s’Eixugador i sa punta des Plom, una vista que el poeta J.V. Foix va immortalitzar en un sonet de Sol, i de dol. A la platja ja hi ha gent que para el sol i una sola barca, la d’en Llorenç Sais, que porta el seu nom perquè el seu pare l’hi va construir quan tot just tenia un any. En Llorenç (1970) ha vist aquest paisatge des que va néixer, però el vol tenir sempre present: “Vaig fer arreglar la casa i vaig procurar que totes les finestres miressin a mar. Viure aquí és un premi”. Té molt clar que el millor de la seva feina és que és amo del seu temps. Però també té molt clar que és una feina solitària i arriscada: “En mar una persona sola no és res”. A quarts de set del vespre surt a calar i a quarts de sis del matí lleva les peces. Segons la temporada, va al calamar i pesca també amb tresmall, sobretot peix de roca, que a Begur té molta anomenada: molla negra, rascassa, escórpora... Però en Llorenç pensa que massa sovint els diners que reben pel peix estan molt lluny del preu de mercat i no té clar que aquest tipus de pesca pugui subsistir en aquestes condicions, limitada a més per l’espai i les pressions del turisme.

En Francesc Pi (1973), de can Florian de sa Riera, va estudiar mecànica però va acabar triant l’ofici de pescador perquè no volia passar-se la vida “tancat entre quatre parets” i “la feina d’en mar és dura, però lliure”. De menut ja sortia amb una xalana a rem i calava prop de la platja. Igual que en Llorenç, encara ha vist els seus pares i avis llevar a mans, mentre que ara es lleven les peces amb una màquina hidràulica que facilita molt la feina. En Francesc surt de l’Estartit i va a la pesca del sonso. Diu que fa dos anys que se’n pesca poc i que aquests últims anys han sigut complicats per una sèrie d’entrebancs administratius i mediambientals amb la Unió Europa. “Vam estar mesos sense poder pescar i en aquesta feina has d’estar preparat, tant anímicament com econòmicament, per passar moments així. Ara m’he comprat una altra barca per anar al tresmall i la llagosta i poder combinar la pesca”, m’explica seriós. Finalment els pescadors van decidir crear una comissió i pagar de la seva butxaca un estudi científic per valorar la viabilitat de la pesca del sonso. L’estudi es va enviar a Brussel·les, va ser aprovat i des de llavors es duen a terme captures restringides i amb un cens tancat, cosa que ha permès una pesca sostenible. “La pesca en general hauria d’anar en aquesta línia, tots hi sortiríem guanyant”, conclou.

Per quatre peixos grossos

En Ramon Deulofeu (1968) també es plany de la pesca indiscriminada que practiquen sobretot les grans embarcacions d’arrossegament: “Per agafar quatre peixos grossos en maten milers de petits i malmenen el fons marí”. M’ho explica tot trafegant dins la barca, al port de Fornells, i es nota de seguida que l’apassiona la seva feina: “Ja de petit tenia ganes de plegar d’estudi i sortir amb el bot. Quan ets al mig del mar, en silenci, sol, i veus com es pon el sol... Això no té preu”. Em comenta que l’esforç físic cada vegada és més petit i que la tècnica ha revolucionat les tasques: segons el color, l’espessor, la forma i la densitat, la sonda els informa de quin peix ha detectat i en quina fondària i quantitat es troba. Es queixa, però, que l’administració colla molt els pescadors professionals i en canvi és molt permissiva amb la pesca recreativa, que sovint no compleix les normes i, fins i tot, en algunes ocasions acaba venent el peix i els fa una competència deslleial. Segons l’època de l’any, en Ramon pesca bonítol, lluç i sobretot congre. A l’estiu va a la llagosta, el llobregant, el rap, la rascassa, el rom... Pesca amb palangre i tresmall. “La meva pesca sempre és tradicional i m’agrada fer les coses ben fetes. Al mercat de Palafrugell només hi venc el que pesco jo, perquè això és un segell de qualitat i de producte de proximitat”, afirma amb satisfacció.

El seu pare no volia que es dediqués a la pesca sinó que estudiés, però en Joan Massaguer (1984) va seguir la tradició i la vocació familiars, encara que al principi de sortir a pescar confessa que es marejava. “Porto aquesta feina a la sang i quan estic uns dies sense veure el mar el trobo a faltar”, em diu amb un somriure. Li sap greu que el turisme hagi anat arraconant la pesca tradicional, perquè considera que és part de la nostra cultura i del nostre tarannà. Creu també que les grans superfícies comercials han perjudicat molt els pescadors com ell, perquè han fet baixar la qualitat i el preu dels productes. Ara treballa sol a l’Estartit, amb una barca petita, i pesca amb palangre i sobretot amb l’armallada. A la primavera va a la sèpia, el roger i el calamar. A l’estiu es dedica al peix de roca i la llagosta: “Encara que tingui la sonda, m’agrada guiar-me per les senyes a l’hora de pescar. Si no, et perds la part més bonica d’aquesta feina i tot el paisatge que t’envolta”. M’explica que a la tardor hi ha molt de peix però, com que no hi ha tanta demanda, els preus baixen. És un ferm defensor de la pesca sostenible i artesanal: “Els primers que no hem de voler sobreexplotar el mar som nosaltres, els pescadors, val més fer deu calades en comptes de vint i assegurar-te el peix durant més dies”.

Més coordinació i regulació

En Lluís Sureda (1963) i en Josep Lluís Sureda (1971) són cosins, de can Curru de l’Escala, una llarga nissaga de pescadors. Tota la vida han viscut vinculats al mar, jugant a la platja, veient sargir les xarxes a la mare i pendents de si hi havia hagut una bona calada perquè el pare o l’avi arribessin contents a casa. Practiquen la pesca d’encerclament amb teranyina: sardina i anxova, peix blau. Tots dos creuen que caldria més coordinació i regulació de la pesca entre totes les confraries de l’Estat perquè així rendibilitzarien millor les captures i els preus no serien tan fluctuants. S’estimen la seva feina, encara que hagin de treballar de nit, en condicions complicades, amb resultats incerts i els sigui difícil conciliar la vida laboral amb la vida familiar. Sobretot s’estimen la llibertat i la plenitud que els regala el mar i la pesca, i el fet que “cada dia és diferent”. Les barques, els ormejos i la maquinària han millorat molt i les tasques ja no són tan feixugues com abans, però per contra es queixen de la infinitat d’entrebancs burocràtics que els posen: inspeccions, revisions, recomptes de peix, un munt de paperassa... Es miren tots dos, amb una certa resignació, però amb complicitat i fermesa, i em diuen: “Però no sabríem fer altra feina que aquesta. El mar és la nostra vida. Hi hem crescut, hi hem après a pescar i ens hi guanyem el pa... I quan morim que ens hi deixin reposar tranquils”.

Els pescadors de Josep Pla

En el llibre Un viatge frustrat Pla explica la seva relació amb els avantpassats dels tres pescadors de Begur. Després d’embarcar en un gussi a Calella, Pla i l’Hermós s’aturen al port de ses Orats, a Fornells, i sopen i descansen a casa de Francesc Romaní, conegut com a Xicu Caló, oncle besavi de Ramon Deulofeu. L’endemà fan escala a sa Riera i improvisen un àpat i una llarga sobretaula a can Florian Pi, besavi d’en Francesc Pi. Ja de tornada preparen un suquet de rascassa a sa Tuna, a casa de Pere Sais, a qui Pla anomena Pere Pagell, besavi de Llorenç Sais.