Publicitat
Publicitat

EL PERFIL

Teresa Juvé: La memòria serena

Escriptora, llicenciada en filosofia i literatura comparada, i viuda del polític Josep Pallach; la setmana passada va fer 96 anys

Un dia, fa anys, la Teresa Juvé em va dir que estava impregnada de memòria. Va somriure i va callar durant una estona, com si em donés temps per pair la frase. Ho vaig entendre del tot quan, no fa gaire, vaig rellegir aquest passatge del seu últim llibre, Tu ets jo : “El meu present és una vida paral·lela al meu passat, perquè sempre visc aquell passat com si el visqués ara”. I aquell passat no sempre va ser falaguer: va haver-hi l’esclat de la Guerra Civil en plena joventut, l’exili, els camps de concentració, les mancances i frustracions, l’enyorança, l’empresonament del seu marit, Josep Pallach... I amb tot, la Teresa mai no parla amb ira ni ressentiment, no li descobreixo ni un bri de rancúnia a la veu ni als ulls. Enraona amb la fermesa i la serenor dels que conviuen amb pau amb els seus records i, doncs, amb si mateixos.

Més aviat sempre percebo agraïment en les seves paraules. Dona les gràcies per les cançons i els poemes que li ensenyava el seu pare i que li van permetre, tot i haver passat la infantesa a Madrid, aprendre el català. Dona les gràcies també per haver pogut estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, primer, i a l’Institut-Escola Ausiàs March, després, i pels professors que va trobar-s’hi, com ara Carme Serrallonga o Jaume Vicens Vives. També agraeix l’amor a les llengües i als valors democràtics i humanistes que li va inculcar el seu pare, un mestre d’idees anarquistes i gran cultura, així com el consol i el plaer intel·lectual que li han proporcionat sempre la literatura i l’escriptura. L’any 1963 va quedar finalista del premi Nadal amb La charca en la ciudad, que narrava les misèries dels republicans que van patir l’exili i els camps de concentració (va haver-hi certa polèmica amb el jurat: segurament la novel·la no va guanyar perquè revelava unes veritats massa incòmodes; en canvi, es va publicar a l’Argentina sense el consentiment de l’autora). Sovint recorda que el seu marit l’esperonava a escriure i era el primer lector i crític dels seus llibres. Als anys noranta va començar a escriure per primer cop en català i va publicar una saga de novel·les policíaques que tenen com a protagonistes dos portantveus del segle XVI.

Fins i tot diria que la Teresa ha sabut assimilar i transformar els moments difícils, fins i tot tràgics, que va haver de viure perquè la fessin més forta, més sàvia i l’ajudessin a prendre decisions i superar dubtes. L’assassinat per part dels nazis d’un company seu jueu de la universitat l’any 1942, per exemple, la va empènyer a col·laborar amb la Resistència i jugar-se la vida esquivant la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Tampoc no va dubtar a fer costat al seu marit en la lluita antifranquista o defensar els seus principis pedagògics, sovint incompresos per massa innovadors. Quan l’observo, tot i el pas dels anys, encara veig aquella noia perseverant que, malgrat els obstacles i les privacions, es va matricular a la universitat francesa, on es va llicenciar en filosofia i literatura comparada. Encara veig la dona honesta i valenta que va rebutjar la condecoració del govern francès perquè havia reconegut la dictadura de Franco. I és que la Teresa no ha deixat mai de mirar-se la realitat amb ulls crítics i aquesta actitud, que és la base del coneixement i la integritat, l’ha fet lliure.

E passat 7 de febrer la Teresa va fer 96 anys. La mirada perspicaç i inquieta no l’ha abandonat mai. Independent i compromesa, amatent a tot el que passa al món, viu, envoltada de records i llibres, a la mateixa casa que Pallach i ella van triar i al mateix poble, Esclanyà, on el seu marit volia ser enterrat. La Teresa m’explica que va conèixer Pallach a l’exili, a Cotlliure, el 15 de juliol de 1948, i que al cap de dos mesos ja eren casats. L’any següent naixia la seva filla Antònia i, tot i les circumstàncies adverses, ho recorda com un període feliç. Afegeix que des del primer moment que van començar a parlar amb Pallach ja van saber que no se separarien fins a la mort. Una mort sobtada que va trasbalsar la família i va estroncar la carrera d’un dels pedagogs i polítics més sòlids i lúcids de casa nostra. Pallach estava convençut que la política també era pedagogia, per això va combinar sempre les dues activitats. I la Teresa afegeix: “Estava convençut que la solució dels mals de la humanitat passava per una bona educació, per tenir bones escoles i saber formar bé els alumnes. I jo també ho penso”. Tenim molta feina a fer, pel bé dels nostres fills, però també per agraïment a gent com la Teresa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT