Publicitat
Publicitat

Al tanto que va de canto

Encara que la sessió parlamentària oferia cert aspecte d'assemblea d'indignats , amb algun diputat novell assegut a les escales, d'altres recolzats a les columnes i un galliner nodrit de parlamentaris que esperen assignació d'escó, el to general va ser molt més resignat que en els debats del 15-M.

El to de Rubalcaba, el propi de l'entrenador que ha portat l'equip a Segona. De tan apagat, ni se'l sentia a la tribuna de premsa. Els periodistes crèiem que era cosa de megafonia, però quan va començar a parlar Rajoy i se l'entenia perfectament vam comprendre que no eren problemes tècnics, sinó anímics.

Per sort per a Rubalcaba, no era dia de grans duels dialèctics. Per primer cop en molts anys semblava que hi havia cert consens govern-oposició en grans temes. Es van reservar alguna àrea de disconformitat quasi com per justificar que el debat es fes al Parlament i no en qualsevol cafeteria del barri de Huertas.

Ministres resignats

Però els que semblaven més resignats, els ministres sortints. L'única que va prendre notes va ser Cristina Garmendia, quan el futur president abordava les qüestions mediambientals. La gent que es pren seriosament la feina ho fa fins a l'últim dia, perquè probablement no sap treballar de cap altra manera. Aplicant la mateixa regla de tres a la inversa, més val no pensar com ha treballat Ángeles González-Sinde, que va estar llegint tranquil·lament el diari al seu escó blau.

L'exposició de qui avui serà investit president i les conformades rèpliques anuncien, doncs, la imminència i la dimensió de les mesures per arribar a l'esfereïdora xifra de 16.500 milions d'estalvi. Xifra que segur que estarà molt més repartida entre espanyols que la loteria de dijous. Retallades per a tothom.

La majoria popular rebia els anuncis dempeus i aplaudint el líder -tots menys l'anunci de l'eliminació dels ponts festius, rebut amb silenci consternat-. Cada cop que els diputats del PP es posaven drets, els de l'esquerra de l'hemicicle prenien consciència de la recent rebolcada electoral i s'arraulien a l'escó. Amb aquesta mena de demostracions marcials, Rajoy podrà comptar amb tres mesos de marge d'actuació per posar les tisores on cregui sense sentir ni piu.

Això sí: de tots els aplaudiments de la bancada popular, el més llarg va ser per a aquesta afirmació de Rajoy: "No hi haurà espanyols bons i dolents. Hi haurà espanyols, tots iguals, tots necessaris, tots dignes de respecte, tots capaços d'ajudar en la tasca comuna". Tota una declaració de principis de com serà la política autonòmica del PP.

Josep Antoni Duran i Lleida va clamar contra la "recentralització" de Rajoy, i va atrevir-se a llançar la proposta del pacte fiscal. I aquí ja no hi va haver més consens general, sinó que van retornar els vells fantasmes ancestrals en la relació entre nacionalistes i centralistes. Tan nebulosa és aquesta relació que Rajoy ni tan sols es va voler comprometre a allò pel que havia votat a favor fa poques setmanes: pagar al govern català el fons de competitivitat.

Als catalans, de nou, ens vénen de canto per partida doble.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT