Amistats de sang

Les revoltes al món àrab posen l'accent sobre un fet que la societat civil d'aquests països pobres no vol tolerar més: cal que l'enriquiment exagerat i l'autoritarisme dels dirigents que es protegeixen amb règims dictatorials i policials deixin pas a una societat democràtica que faci ús de les riqueses del país en benefici del conjunt de la societat.

Aquest canvi de model, però, topa amb una gran dificultat, de la qual es parla menys, que és, precisament, el fonament que permet l'estabilitat d'aquestes dictadures corruptes: mentre els països rics se'n segueixin servint per fer-hi negocis -sempre serà més beneficiós pagar per sota la taula que pagar el que toca i el que s'estableix d'una manera transparent i pública-, mentre se segueixin utilitzant aquests països corruptes en benefici dels interessos polítics estratègics propis malgrat que això pugui perjudicar el benestar de la població, els canvis anhelats són imprevisibles.

La conclusió, doncs, és clara: perquè canviïn aquests països també ha de canviar la nostra relació amb ells, fet que ens obliga a nosaltres també a canviar. I això, esclar, provoca nombroses preguntes que es podrien resumir en una de sola: són compatibles el nostre benestar i la nostra estabilitat política amb el benestar i l'estabilitat dels països del sud? (Hi hauria una altra manera de plantejar-ho, que consisteix a canviar el nostre propi model: més austeritat en benefici d'un repartiment més just. Aquest ideal humanista i universal, però, té escassos seguidors i n'és un exemple la relació que tenim amb un tema tan evident com la conservació del planeta, que una vegada i una altra acaba supeditat a la ideologia -la urgència- del creixement permanent, "demà ja en parlarem". La mateixa ideologia la trobem als mitjans de comunicació: les audiències dominen per sobre dels continguts en nom de la viabilitat econòmica de les empreses. I a les escoles: formació en comptes d'educació, cientifisme per humanisme. Etcètera.)

Però tornem a la pregunta, que també es podria plantejar de la manera següent: quina responsabilitat tenim nosaltres en aquestes dictadures corruptes?, quins canvis hauríem d'exigir als nostres governants per ajudar als canvis que demanen les societats d'aquests països?

Divendres passat, el diari francès Le Monde revelava els resultats de les últimes investigacions sobre la malversació de fons públics feta per les famílies dels governants africans del Gabon, el Congo i Guinea Equatorial. Aquestes investigacions s'haurien de sumar a un procediment penal obert des que, l'any 2008, diverses organitzacions -entre les quals Transparence International France (TIF)- van denunciar l'origen dubtós dels diners invertits a França per part de diversos governants africans.

Dispendi

Malgrat aquest procediment obert, però, durant els últims anys les tres famílies citades han seguit dilapidant diners a mansalva. Segons explica Le Monde , Ali Bongo -fill del desaparegut Omar Bongo- va comprar l'any 2009, uns mesos abans de substituir el seu pare a la presidència del Gabon, un cotxe Bentley -el model Continental Flying Speed-, capaç de superar els 300 quilòmetres per hora, per 200.000 euros. Antoinette, la dona de Denis Sassou-Nguesso, president de la República del Congo, va comprar un Mercedes classe E, i el nebot Wilfrid es comprava els mateixos dies un Porsche Panamera -el mateix model que conduïa Strauss-Kahn per París uns dies abans d'abraonar-se sobre una dona de la neteja a Nova York!- per 137.000 euros. El fill de Teodoro Obiang, Teodorín, comprava per part seva un lot de 26 cotxes de luxe i sis motos, que van ser controlats per la policia de duanes a l'aeroport de Vatry (Marne), provinents dels EUA, camí de Guinea Equatorial. Teodorín és ben conegut per les seves exportacions, ja que la cèl·lula contra del blanqueig de diners (Tracfin) ha informat de diverses compres, entre les quals 109 lots d'objectes d'art de la col·lecció Yves Saint Laurent i Pierre Bergé (accionista de Le Monde , precisa el mateix diari), per un valor de 18 milions d'euros. El fill del president de Guinea Equatorial va pagar amb diners de la societat Somagui Forestal, societat dedicada a l'explotació forestal controlada pel ministre d'Agricultura, que no era aleshores ni més ni menys que el mateix Teodorín Obiang!

Els magistrats que investiguen les denúncies per malversació citades (les denúncies de l'any 2008), que s'ocupen de descobrir l'origen -sospitosament fraudulent- dels fons que han invertit a França les famílies d'aquests mandataris, es troben ara que la fiscalia no els deixa incloure les noves dades als procediments judicials oberts i que des del govern proven de posar bastons a les rodes de la investigació. ¿Nicolas Sarkozy pot donar suport a les revoltes àrabs contra els seus dirigents corruptes -fins i tot fer-hi una guerra-, mentre el seu ministre de Justícia frena la investigació sobre la malversació dels dirigents d'una mica més al sud?, es pregunta l'editorialista de Le Monde .

És, evidentment, una pregunta tan raonable com ingènua, una pregunta que ens obliga a mirar més enllà de les bones intencions de les guerres humanitàries i ocupar-nos de les nostres complicitats. Ja que si bé ningú pot negar que aquests dictadors corruptes roben els diners del país -en roben, de fet, el 3%-, el gran negoci, els 800 mil milions d'euros que s'escapen cada any dels països en desenvolupament, és el resultat, segons l'ONG Terre Solidaire, de la criminalitat -35%-, però principalment -el 65%- de l'evasió fiscal, que té com a màximes responsables les multinacionals.