Publicitat
Publicitat

Ariadna Oltra: "L'objectiu d'una entrevista és poder entendre millor les coses"

Paraules D'ençà que es va saber que presentaria 'Els matins', Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) no ha deixat de parlar de Josep Cuní. Un té la sensació que s'ha de defensar per una feina que només es pot defensar en directe. Avui ho farà. La resta, paraules

L'Ariadna afronta un gran repte professional. Enrere queden els TN, Ona Catalana, Localia o Canal SET. A partir d'avui, juntament amb Helena Garcia Melero, aspira a trencar prejudicis absurds i a mantenir Els matins com a líder de la seva franja i com a referent informatiu del país.

Farta de parlar de Josep Cuní?

[Riu.] No! No n'estic farta. Josep Cuní és un nom que ha estat present cada dia de la meva vida des del moment que em van proposar posar-me al capdavant d' Els matins amb l'Helena. Hi he treballat i he après d'ell com a director del programa i com a company de plató. I és un privilegi que la direcció de TV3 confiï en mi.

Deixa'm ser dolent: els polítics te'n colaran més a tu que no pas al Cuní.

És evident que en Cuní té una trajectòria, té vint anys més que jo i per tant en sap molt més de la vida i d'aquest ofici. Jo en sé molt menys que ell, 20 anys menys, i tinc vivències completament diferents. Però em sap greu que algú vingui pensant: "No m'entrevista Josep Cuní, m'entrevista aquesta noia a qui li podré dir el que vulgui, o no contestar-li". Si no contesten repreguntaré, i si no volen contestar, els espectadors són prou intel·ligents per interpretar-ho. Tinc molt clar que l'objectiu d'una entrevista, més enllà de treure titulars, és poder entendre millor les coses.

Tens la sensació que t'estàs defensant per una feina que encara no has pogut defensar en directe?

Això no m'ho havia plantejat. És normal que parlin d'en Cuní, ha estat un referent a la seva franja. Sóc conscient que hi haurà gent que el trobarà a faltar. Però jo espero que l'audiència ens continuï mirant i que s'hi sumi encara més gent, perquè la feina de tot l'equip seguirà sent igual de rigorosa i igual d'exigent.

Has presentat molts informatius: preparada per mostrar noves facetes de tu?

El tema de la personalitat televisiva em fa una mica de mandra. Si m'ho imagino, penso que serà horrorós distingir què és el que he dit jo, l'Ariadna de sempre, i el que pugui dir la meva personalitat televisiva… Ho trobo una mica complicat. El que està clar és que la meva personalitat ha de sortir, perquè et trobes en situacions que has d'afrontar en directe i, o surts tu, o surt una cosa estranya. I, per tant, que surti l'Ariadna.

Per què periodisme?

No era vocació: de petita no volia ser periodista, però ara no em veig fent altra cosa. Un dia vaig decidir que volia veure coses i explicar-les. I per fer-ho vaig estudiar periodisme a la UAB i quan feia primer vaig anar a la televisió local del poble dels meus avis, el Canal SET, de Santa Eulàlia de Ronçana, un dia d'estiu, i em vaig oferir per donar un cop de mà. I m'hi vaig implicar molt.

En què creus que canviarà la teva vida ara?

A mi ara la meva vida m'agrada i espero que no canviï gaire. Sé que canviarà, però que sigui d'una manera natural. La pitjor sensació que hi ha és ser en un lloc i sentir que no hi voldries ser. I això ens passa a tots en algun moment del dia, però si et passa molt sovint i n'ets conscient, és un senyal que hi ha alguna cosa que no funciona. Espero que això no em passi mai.

I això de llevar-te molt aviat ja saps què vol dir, oi?

Sí. M'he llevat molt aviat molts anys perquè era nedadora: durant tota la meva adolescència em despertava a quarts de sis per anar a entrenar. Però els últims anys i en especial els últims mesos fent el TN vespre he anat a dormir força tard. I ara… he anat dient a tothom que no em feia res llevar-me tan aviat i m'he fet una mica la xula, però haig d'admetre que la meva rutina diària canviarà. Però també faré coses que abans no podia.

Explica'm això de la natació.

Jo era de les dolentes del meu club! Però la meva gran virtut era que no faltava mai a cap entrenament. Cada dia nedava uns 10.000 metres. Allò també em va marcar una disciplina molt important: que amb 12 anys vagis a entrenar a les sis del matí i també quan surts de l'escola, i que a sobre després hagis de fer els deures i estudiar… Els meus pares eren uns sants barons!

I quines proves feies?

Menys esquena, de tot. Em van arribar a portar a uns campionats d'Espanya de suplent del relleu; no vaig nedar. I vaig anar a uns campionats de Catalunya de papallona i vaig quedar l'última, la 16. Però era la 16 de Catalunya en 100 m papallona! Ho vaig deixar a segon de carrera, quan vaig veure que no anava enlloc.

I què va passar?

L'entrenador em va dir que li sabia molt greu que ho deixés perquè havia estat una peça important a l'equip… malgrat els meus resultats! I això m'ha ensenyat a treballar en equip: on no arriba un, arriba l'altre. En un equip on tots són boníssims fent el mateix, la cosa no funciona. Un equip són peces que es complementen i cada peça ha d'estar al seu lloc i ha de funcionar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT