Publicitat
Publicitat

Francina: Díaz:

"Catalunya ha de recuperar la força que tenia al món de moda"

Dificultat "Els creadors eren molt exigents; socialment la professió estava molt mal vista" Feina ben feta "Aconseguir grans campanyes de roba i perfums ha estat una satisfacció" Sindicat "Hauria d'existir; la nostra professió aporta molt al mercat"

Francina Díaz conserva el posat eleant de les fotografies que hi ha penjades al menjador de casa seva, fetes per Toni Barnat i Xavier Miserachs, i mira amb certa nostàlgia un collage de quan era model de Santa Eulalia. El més curiós és que de petita volia ser ballarina, però que Pedro Rodríguez la triés com a maniquí va encaminar la seva vida cap a la passarel·la i la publicitat, un món que li ha permès viatjar, fer amics i créixer.

Fer-se model no va ser una qüestió vocacional. Com va introduir-se en aquest món?

La meva mare era modista i totes les seves clientes em deien que era alta i prima, que podia ser model. Jo no ho tenia gaire clar; m'imaginava sent ballarina, perquè m'agradaven la música i el dibuix... Però el físic em va condicionar. Als setze anys vaig visitar el dissenyador Pedro Rodriguez, em va dir que tenia "bona perxa" i se'm va quedar com a maniquí. Als vint anys, em va descobrir el guru de la publicitat, Marçal Moliné, i vaig fer el meu primer treball amb la marca Meyba.

La professió no devia ser fàcil, als anys seixanta.

Ser model era dur, perquè els creadors eren molt exigents, buscaven una gran perfecció a l'hora de desfilar, en el comportament i en l'aparença; ens feien anar maquillades, amb taló alt i pentinades durant tot el dia. Socialment tampoc era fàcil perquè en aquell moment la professió estava molt mal vista. No s'entenia per desconeixement i la qualificació de qui la practicava era errònia. Personalment, penso que és perquè sempre ha fet por la dona guapa...

És per això que va decidir marxar a l'estranger?

Vaig fer-ho per no estancar-me, sempre m'he considerat una persona lliure i emprenedora. Vaig treballar a París, per a Lanvin, i a Suïssa, per a Paul Donay, i de tornada a l'Espanya gris se'm va valorar molt. Aviat vaig començar a compaginar la feina de maniquí amb la de volant -com s'anomenaven les freelance -, tot i que no era fàcil perquè les cases eren molt geloses de les seves maniquins de cabina.

Malgrat la ingratitud del càsting, ser model té coses gratificants?

Sí. Crec que si dus a terme la feina amb dos dits de front, t'ajuda a fer-te fort. A més t'ofereix la possibilitat de viatjar, fer contactes i conèixer gent, fins i tot fer bons amics. Jo estic agraïda a aquesta feina: m'ha donat satisfaccions tot i que també hi ha hagut moments difícils.

La seva carrera, dels 16 als 33 anys, encara és envejable.

Això ha canviat molt: una carrera de deu anys es considera satisfactòria, però així com en la meva època manteníem la professió, ara sorgeixen i desapareixen al cap de poc temps. El boom de les top models s'ha difuminat i ha passat de moda ser model; actualment, les professionals guanyen menys diners i tenen menys visibilitat, no són tan famoses.

Vostè ha jugat tots els papers de l'auca: model, professora de models i empresària.

Vaig decidir transmetre la meva formació a les noves generacions. El 1968 s'havia creat la primera escola de models a Espanya i el 1982 vaig obrir Francina New Modeling School, però em trobava que ensenyava les noies i després no tenien cap tipus de feina... Per això aviat l'escola va evolucionar cap a un format d'agència. Només vaig haver de refer el camí que jo havia seguit. Vaig formar gent com Judith Mascó, Mar Saura i Nuri Soler; aconseguir-los grans campanyes de roba i perfums ha estat una gran satisfacció.

Un físic espectacular, unes mides concretes... Tothom serveix per ser model? Què s'ha de tenir?

El físic és determinant, però també hi influeix el caràcter. S'ha de ser treballador i tenir disciplina. També és important la formació: insisteixo a les noves generacions que no deixin els estudis, perquè la formació i els idiomes allarguen el recorregut professional.

Curiosament, no oblida la vessant més pedagògica de la moda... Què vol explicar?

Tinc la sensació que hem avançat molt, però potser ho hem fet massa de pressa. M'agradaria explicar a les noves generacions de creadors que es pot evolucionar sense perdre de vista valors essencials. En aquest sentit, penso que és important que s'hagi tornat a parlar d'alta costura i Catalunya ha de fer un esforç per recuperar la força que tenia dins del món de la moda. Han de millorar les passarel·les, cal una estructura més sòlida i no pot continuar la invasió de marques estrangeres...

La reflexió també s'endinsaria en la màgia dels vestits.

Sí. La moda no deixa de ser art, peces molt ben fetes per al gaudi de molt poques persones. Abans les models vivíem els vestits, ens els creaven sobre el cos, i senties que era una mica teu. Ara les models no poden estimar els vestits: se'ls emproven una hora abans i surten a desfilar sense conèixe'ls.

Una altra assignatura pendent és un sindicat de models.

A França i a Itàlia, ser model és una professió i hi ha un sindicat que la representa. Aquí no té aquesta consideració i per això no hi ha sindicat, tot i que hauria d'existir... La professió aporta molt al mercat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT