Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Dijous a la tarda, festa

Convivència La mort d'un senegalès de 32 anys al barri del Besòs a mans dels germans i el pare d'una família gitana amb més de 60 detencions per tràfic de drogues, violència i robatori ha fet que la ciutat giri la mirada cap a una barriada on viuen abandonats per l'administració els antics emigrants -ja en minoria- i els nous emigrants, la majoria sense feina

El cartell fet amb una caixa de cartró on hi ha enganxada la fotocòpia d'una fotografia d'Ibrahima Dyei, amb la llegenda escrita en retolador "Justícia, si us plau", descansa recolzat contra la paret al costat del portal del número 2 del carrer Palerm, al barri del Besòs. Un grup de senegalesos seuen a les escales que pugen fins a l'entrada de l'edifici. Davant del número 4, uns metres més enllà, ningú gosa seure a les escales, però la resta del grup, que ha anat augmentant durant tot el matí i ja deu sumar més d'un centenar, s'acosta i s'allunya de la porta com si des de l'interior de la porteria la mateixa força que els atreu els escopís. Tots ells saben -i ho saben millor que ningú- que no servirà de res entrar al portal. Rebentar el pis des del qual un pare i els seus tres fills, gitanos del clan dels Portuguesos, emprenyats perquè els senegalesos jugaven a futbol al carrer, van anar a buscar una pistola. I un d'ells, l'Antonio, la va descarregar contra el pit de l'Ibrahima, de 32 anys, que en el moment de morir només tenia 90 euros estalviats per enviar al Senegal.

"És fàcil matar un negre", diu un dels nois que seu a l'escala del portal número 2 mentre m'ofereix un got de plàstic verd i un dels seus amics l'omple de cafè Touba preparat a la manera senegalesa, filtrat i aromatitzat amb pebre i espècies. Un senyor amb els cabells blancs, vestit amb abric i que carrega un gosset en braços prova d'obrir-se pas de males maneres entre el grup que seu a les escales. Un dels senegalesos l'engega literalment a la merda, mentre la resta s'aparta en silenci. "Ens vol provocar, sempre li fem nosa", explica el noi que serveix el cafè. Pujo l'escala darrere de l'home. Al costat de les bústies un cartell convoca una reunió "urgent" per divendres. L'home del gos té el dinar preparat a sobre la taula, al costat d'un periquito engabiat. Em convida a seure. Es diu Enrique Toboso i parla desordenadament. Diu que està fet pols, que ja no pot aguantar més, que quan va ploure al novembre se li va inundar tota la cuina, que no és racista, que no es pot matar a ningú, pobre nano, diu. "Però miri com vivim, en quines condicions tan lamentables, és molt fàcil donar-nos lliçons de convivència des de fora"... A poc a poc es va calmant. Ell és un dels que viu en aquests pisos des de fa 49 anys, quan els van estrenar els emigrants vinguts de tot arreu d'Espanya, però també alguns catalans, com la veïna de la porta del costat, l'Antònia, que l'Enrique va a buscar perquè s'incorpori a la conversa. L'Antònia tampoc és racista, diu. És d'esquerres de tota la vida. L'Enrique, no. Ell és apolític. "Però fixi's, escolti el que ens passa", s'entrebanquen tots dos: fa anys els veïns es van imposar una quota mensual de 18 euros per cobrir les despeses de la comunitat. Avui, dels antics veïns, dels vint pisos que hi ha a l'escala, només quatre són d'aquí, del país. La resta són emigrants. La majoria, negres. També alguns marroquins i pakistanesos. Ningú vol pagar la quota. La meitat dels pisos són pisos pastera. La gent entra i surt. No saben qui són. Malviuen del que poden, sobretot de top manta i de recollir ferros vells que acumulen als pisos i al soterrani. Molesten a totes hores. Entren, surten. Rebenten les portes. L'Enrique va ser el darrer president de la comunitat de veïns. Des d'aleshores han passat tres anys. Va aconseguir que alguns, molt pocs, paguessin. Després va passar el llibre d'actes al veí que li tocava per torn. El llibre ha desaparegut i mai més ningú ha pagat. Li pregunto pel cartell sobre la reunió urgent de l'entrada. Riu: la reunió es va convocar a l'estiu. Només hi van anar tres persones.

Una reunió per parlar de civisme

L'Enric és pensionista, segueix explicant. 790 euros al mes després de treballar seixanta anys. La primera feina la va fer quan en tenia set. En un poble de León. Portava dos càntirs durant dotze hores per donar beure als obrers d'una obra. Li pagaven 5 pessetes i el dinar. Els càntirs se li trencaven perquè era tan baixet que els portava arrossegant-los. Després va treballar recollint llenties i cigrons. Fins que va emigrar a Barcelona, on hi ha fet de tot, des de xofer fins a manobre. La seva dona, que arriba amb el nét i diu que li tremolen les cames per tot el que ha passat, va estar durant molts anys fent de minyona a la Bonanova. Tota la setmana, dia i nit, amb una única festa, dijous a la tarda. Sense seguretat social. Tot el que ara tenen és el pis... que no val res de res, diu l'Enrique. Es veu que fa poc, els de l'Ajuntament, que no contesten cap de les nombroses cartes que els envien per explicar l'abandonament en què viuen, els van convocar a una reunió per parlar de civisme. L'Enrique va seure a la primera fila i quan va girar el cap es va adonar que només hi havia els vells del barri. Quatre gats. Una senyora que devia ser important els va fer un discurs molt bonic sobre la tolerància, va mirar el rellotge i va marxar. No n'han sabut mai més res.

L'Enrique té una hipòtesi: aquests terrenys, pensa, valen una milionada. Només a 300 metres hi ha el Fòrum i un hotel de cinc estrelles. Un dia vindrà l'administració i els oferirà un preu just per marxar -"sempre ho diuen així, just , com si no tinguéssim història, ni sang a les venes, ni cor, ni sentiments"-. "Aleshores -conclou l'Enrique- alguns cedirem perquè ja no podem més, per por, per avorriment o perquè ens hem d'anar morint inexorablement. A la resta, als emigrants, els trauran a cops de peu. I sobre les ruïnes de les nostres vides faran un barri nou. Un barri molt bonic, d'alt estànding". Potser, amb el temps, algun d'aquests senegalesos ajudarà a aixecar-hi pisos de luxe amb vistes al mar. I la seva dona vindrà de Dakar per treballar-hi de minyona. Dijous a la tarda, festa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT