Publicitat
Publicitat

Estats Units i Israel: una qüestió de política interior

La recent visita del primer ministre d'Israel, Netanyahu, als Estats Units, ha estat molt alliçonadora de quina es la situació sobre el terreny (al Pròxim Orient) i qui determina les relacions bilaterals entre els EUA i Israel. El segon fa el que li diu el primer? O és just el contrari? De moment, i des de fa molts anys (molts), la resposta correcta és la segona. En menys d'una setmana, Obama va fer un important discurs al departament d'Estat i davant del grup de pressió pro Israel AIPAC a Washington. A continuació, Netanyahu va parlar davant el mateix lobi i davant del Congrés, que el va ovacionar vint-i-sis vegades, més que al president en el seu discurs sobre l'estat de la nació.

L'essencial d'una agenda tan densa es pot resumir en dos o tres comentaris. El primer és que Netanyahu ha escenificat a Washington, en territori del president dels Estats Units, qui fixa les regles del joc, tant en la trobada bilateral com en els discursos respectius. Si el govern nord-americà deixa passar aquesta jugada sense ni tan sols mencionar una possible (però improbable) "revisió" de les relacions bilaterals, de l'ajut bilateral econòmic i militar, llavors, en termes de poders, el suposat "petit" és qui dicta les regles del joc a la primera potència mundial. Brillant.

La segona qüestió és més complicada, perquè hi ha una cosa que aquí ens costa d'entendre: el conflicte Israel-Palestina (i si és vol, les relacions bilaterals Israel-EUA), són pels Estats Units, de sempre, una qüestió de política interior nord-americana. I a Israel, una qüestió de política interior israeliana. I després, només de manera derivada, és un conflicte internacional, que pot tenir episodis de confrontació i de negociació. Però l'última vegada que realment hi va haver un procés de pau en marxa, una negociació real entre els israelians i els palestins amb un patronatge fort dels Estats Units, va ser del 1992 al 2000, amb els Acords d'Oslo. Des del 2001, totes les suposades iniciatives -el Full de Ruta, el famós Quartet per al Pròxim Orient, la conferència d'Annapolis, la iniciativa àrab de pau, etc.- han estat "jocs de rol" abocats al no- res, i totes les parts (totes) ho sabien. En aquestes condicions, quin incentiu hi ha perquè Netanyahu cedeixi? Cap ni un: des del 2001, construeix el Mur, més assentaments, i anomena Cisjordània com "Samària i Judea" (ho va fer Netanyahu l'altre dia oficialment a Washington). Israel es pensa que ho té tot resolt.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT