Publicitat
Publicitat

LÍBIA, LA POSTGUERRA

Ferits de la guerra de Líbia es curen a Barcelona

Trípoli paga el tractament en clíniques privades

La Líbia post-Gaddafi té molts diners, però no disposa d'una xarxa sanitària per fer-se càrrec dels 50.000 homes, dones i nens que van ser ferits a la guerra. La solució és enviar-los a curar-se a l'estranger. Una cinquantena són a Barcelona per rebre tractament mèdic en clíniques privades: les ferides oculars al centre oftalmològic Barraquer i la resta a l'hospital Quirón. S'està ultimant un altre conveni amb l'Institut Gutmann per a les lesions medul·lars. Tot a compte de l'ambaixada de Líbia a Madrid, que s'ha gastat uns tres milions d'euros per tractar 130 pacients a Barcelona, Toledo i Madrid. Se sotmeten a intervencions per pal·liar els estralls de la metralla: cirurgia ocular, reconstructiva i estètica.

La majoria de ferits es tracten als països veïns, Egipte i Tunísia, que tradicionalment acollien els malalts d'una Líbia on el règim de Gaddafi mai va construir hospitals. Els casos més difícil s'envien a centres privats de referència mundial, des de Qatar fins a Alemanya, els Estats Units i la Gran Bretanya. Un tribunal mèdic estableix les prioritats, i els ferits tenen cobertes les despeses mèdiques, l'allotjament en hotels modestos i una petita quantitat per a la seva manutenció i la de la seva família.

Alguns ferits volen donar el seu testimoni, però responen amb evasives les preguntes sobre els greus problemes de la transició líbia. La conversa s'interromp amb una trucada: algú des de Trípoli els avisa que Saadi Gaddafi, fill del dictador, diu que tornarà. Riuen. Confien que el seu país millorarà gràcies al mannà del petroli.

La iniciativa a Espanya va sorgir d'una associació de libis de Bilbao que durant la guerra ja va treballar per enviar-hi ajuda humanitària. Un grup de voluntaris, entre els quals hi ha sirians i marroquins, s'encarrega de fer els acompanyaments i les traduccions amb els especialistes. Nizar Turki, un jove catalanosirià, n'és un. "Per a mi els libis són un poble germà", declara. Els ferits acollits a Barcelona participen en les manifestacions que la comunitat siriana fa cada dissabte a la tarda a la plaça Catalunya.

1. Abdurrahman Aixur (25 anys. Darnah): "Confio que aviat tots els libis aniran pel camí de la llei"

S'està recuperant de les ferides de metralla que li va causar un llançagranades RPG de fabricació russa a Beni Ualid, un dels últims focus de resistència gaddafista. Ha tingut sort i li han pogut salvar l'ull, que tenia lesions greus per la metralla.

La guerra el va atrapar quan estudiava i treballava d'ajudant d'arquitectura i no té ganes de recordar el passat: "Al meu poble tothom va sortir al carrer contra Gaddafi: tots els meus amics estan morts o ferits". Es va passar mesos al front i confessa que mai podrà oblidar l'experiència. L'Abdurrahman reconeix que avui a Líbia "encara hi ha problemes" d'inseguretat i de legitimitat de les institucions, però mira el futur amb optimisme. "Confio que aviat tots els libis aniran pel camí de la llei i que seguirem endavant amb les nostres vides". Creu que la riquesa petroliera del país és el seu millor actiu per afrontar una transició complicada.

2. Djuma Salem Abdelhafiz (65 anys. Trípoli): "La cultura és el que fa créixer un país"

Era a Trípoli el 20 d'agost quan, per sorpresa, la capital va caure a mans dels revolucionaris després de sis mesos de revolta. "Ens van trucar per donar-nos el senyal: tot el barri va sortir al carrer. Però aleshores van venir les brigades gaddafistes i van començar a disparar. Hi havia sang per tot arreu. Només teníem una alternativa: agafar les armes. Vam anar als quarters i vam obrir els arsenals. Alhora , l'exèrcit d'alliberament va entrar des de fora. Així vam alliberar la ciutat", relata, amb un gest d'orgull.

Aquest agricultor, que s'està guarint de ferides als ulls, assumeix que avui a Líbia "hi ha por i problemes d'inseguretat, perquè els soldats de Gaddafi encara estan entre nosaltres i provoquen el caos". Confia que les riqueses del petroli es posin al servei de l'educació: "Perquè és la cultura el que fa créixer un país i nosaltres estem preparats per tornar aixecar el nostre".

3.Maruan Ali Al·labah (22 anys. Trípoli: "Abans l'exèrcit protegia Gaddafi, ara hauria de protegir la gent"

Era un soldat ras de l’exèrcit de Gaddafi i explica que el 20 de febrer, només tres dies després de l’inici de la revolta a Bengasi, va decidir desertar. Va fugir i va canviar de bàndol. Un grup de gaddafistes van atacar el cotxe amb què viatjava als afores de Beni Ualid. “Ens van disparar un obús: el meu germà i la meva dona van morir i jo vaig ser l’únic que va sortir viu del cotxe”, recorda. Va rebre tractament a Trípoli i més tard a Egipte. Quatre dels seus amics més propers van morir a Zintan i un franctirador li va matar un altre company a Trípoli. Però el Maruan diu: “Tot el patiment ha valgut la pena, per alliberar-nos de Gaddafi”. També veu el futur amb optimisme: “Ara la vida és millor”. Li agradaria continuar la carrera militar, però en un país nou, amb noves normes. “Abans l’exèrcit només protegia Gaddafi i ara hauria de protegir la gent”. Per això encara han de canviar moltes coses, reconeix.

4. Mahmud Aboajila (16 anys. Garian) i Ahmed Amro (14 anys. Sirte): "Els pares estan més tranquils sense Gaddafi"

La guerra els va prendre una adolescència que ja no podran recuperar. Tampoc els tornaran l'ull, ara de vidre. Però les cicatrius es dissimularan al quiròfan. L'Ahmed sap aguantar les llàgrimes quan recorda el míssil que va explotar a tocar de casa i va matar el seu germà i el seu cosí. De gran vol ser metge. El Mahmud va per enginyer: "Els pares estan més tranquils sense Gaddafi".

Era un soldat ras de l'exèrcit de Gaddafi i explica que el 20 de febrer, només tres dies després de l'inici de la revolta a Bengasi, va decidir desertar. Va fugir i va canviar de bàndol. Un grup de gaddafistes van atacar el cotxe amb què viatjava als afores de Beni Ualid. "Ens van disparar un obús: el meu germà i la meva dona van morir i jo vaig ser l'únic que va sortir viu del cotxe", recorda. Va rebre tractament a Trípoli i més tard a Egipte. Quatre dels seus amics més propers van morir a Zintan i un franctirador li va matar un altre company a Trípoli. Però el Maruan diu: "Tot el patiment ha valgut la pena, per alliberar-nos de Gaddafi". També veu el futur amb optimisme: "Ara la vida és millor". Li agradaria continuar la carrera militar, però en un país nou, amb noves normes. "Abans l'exèrcit només protegia Gaddafi i ara hauria de protegir la gent". Per això encara han de canviar moltes coses, reconeix.

5. Muftah Eltaher (35 anys. Bilbao) "La prioritat és la pau, i després construir Líbia"

És el coordinador mèdic de l'atenció de tots els ferits libis a Espanya. Es va instal·lar a Bilbao fa un any i mig per perfeccionar la seva formació de cirurgià. Des del primer moment es va posar del costat de la revolta. "Ara comencem des de zero i el més urgent és fer front a la situació d'emergència. Després es podrà construir una xarxa sanitària, perquè Gaddafi no va fer res en 42 anys", recorda. El Muftah considera: "Primer hem d'aconseguir la pau i després vindrà la reconstrucció, o més ben dit, la construcció del país". Muftah diu que la prioritat és garantir la seguretat, crear un nou cos de policia i després donar benestar a la gent. "Les persones que van estar implicades en l'antic règim no poden ser al nou govern, diu en una referència velada al nou executiu libi.

6. Majedin Zeitun (22 anys. Trípoli): "Em van deixar a terra perquè morís dessagnat"

Quan Trípoli va caure en mans dels rebels, el Majedin va sortir al carrer amb els seus cosins. Els gaddafistes li van disparar un tret a l'esquena i quatre a l'estómac. "Em van dir que moriria dessagnat i van marxar". Uns amics el van recollir. "Crec en la reconciliació, però els gaddafistes que tinguin delictes de sang ho han de pagar a la presó", reclama.

7. Muazidin Gaixud (29 anys. Trípoli) "Només el 30% del mèrit és de l'OTAN"

El Muazidin és de Tajura, un dels barris de Trípoli que més va resistir contra Gaddafi i que va rebre la repressió més dura. “El règim marginava el barri: ni tan sols hi havia aigua corrent. Quan vam saber el que passava a Bengasi, ens vam alçar. L’exèrcit ens va atacar: a la plaça hi plovien les bales”, recorda. Va aconseguir escapar-se a les muntanyes i va lluitar al front. Es recupera de ferides de metralla a la columna vertebral. Assegura que no va veure cap assessor militar qatarià, britànic ni francès al front, però reconeix que els facilitaven armes i també formació estratègica. “L’OTAN ens va ajudar però només en un 30%: no calia més gent, amb els libis n’hi havia prou”. Ell és àrab però ha viscut a Nafusa, la zona de majoria amaziga, i defensa el dret dels amazics al reconeixement oficial de la seva llengua a la nova Líbia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT