Publicitat
Publicitat

Gana

Negoci Cada vegada són més les famílies que necessiten ajuda alimentària per poder passar el mes Europa La UE amenaça de congelar els diners que dedica a la compra de menjar que distribueixen nombroses entitats Problema El que falla és el sistema alimentari mundial, que cada vegada produeix més fam i només funciona com a negoci d'una minoria

Les entitats socials que treballen amb els pobres del país diuen que cada vegada creix més el nombre de persones que necessiten que se'ls doni menjar per no passar gana. Creix, sembla, d'una manera espectacular i si se'n vol tenir una experiència vivencial només cal fer un tomb pels nombrosos menjadors on es pot fer un àpat sense pagar, o per les entitats de tota mena que reparteixen lots amb aliments. A més de créixer d'una manera tan ràpida -només a la província de Barcelona, el Banc dels Aliments va passar d'atendre 57.381 persones l'any 2009 a 103.736 l'any 2010-, la tipologia dels pobres també ha canviat i cada vegada són més les famílies de classe mitjana, famílies normals , amb domicili propi i criatures però amb ingressos insuficients o nuls, les que sol·liciten ajuda alimentària per poder passar el mes.

Una bona part dels aliments que reben aquests nous pobres provenen, aquí i a la resta d'Europa, de les ajudes que dóna la Unió Europea, on es calcula que hi ha actualment 43 milions de persones per sota del llindar de pobresa. Només a França, per donar un exemple d'un país on l'atur és molt inferior al nostre, 3,2 milions de persones reben d'una manera permanent o passatgera aquest suport alimentari. És un xifra que s'ha doblat durant els últims cinc anys i que també es va estenent a les classes mitjanes i a les famílies, per deixar de ser un fenomen exclusiu dels sectors més marginats i convertir-se en un problema estructural, del mateix sistema. Un 15% d'aquestes famílies assistides, per exemple, tenen feina però no guanyen prou.

Excedents per als pobres

La UE podria reduir aquesta ajuda alimentària en un 80% si els països no es posen d'acord i s'aplica la sentència del Tribunal de la UE segons la qual l'ajuda s'ha de nodrir únicament dels excedents agraris i que no hi pot haver una aportació directa de diners per a la compra de menjar. Quan es va crear aquest sistema d'ajudes, la política agrària comuna (PAC), la idea era que la UE subvencionava els agricultors i una manera de fer-ho era comprar els excedents de la producció i distribuir-los als pobres, com així s'ha fet. A poc a poc, però, es va anar reduint la disponibilitat d'estocs, de manera que la UE es va acostumar a comprar la part que faltava per arribar a la quantitat d'aliments que avui es distribueixen. De fet, els països que no volen continuar amb l'actual sistema (Alemanya, Anglaterra, Suècia, Dinamarca, Holanda, Àustria i la República Txeca) tenen raó en el fet que denuncien: la PAC no és un sistema d'ajuda social, no és una política social, sinó que aquests diners van destinats al sector agrícola i per això són els ministres d'Agricultura qui els administren. Però ¿quina és aleshores la política social de la UE? ¿A partir d'ara serà només un assumpte de cada país? ¿D'on ha de sortir el menjar que esperen rebre desenes de milions de pobres europeus?

La situació és tan greu -imaginem-nos que es bloqueja el 80% de l'ajuda alimentària que estan esperant els bancs d'aliments i les entitats distribuïdores- que la UE no ha pres encara cap decisió. El tema de fons, però, el tema greu de veritat i l'assumpte que ens haurà de preocupar seriosament de cara al futur és el mateix sistema alimentari mundial. Un sistema del qual els ciutadans europeus som ara víctimes després d'haver-nos-en aprofitat -i d'haver participat en el seu disseny, de fet-, cosa que també han fet la resta dels països rics que controlen l'Organització Mundial del Comerç.

Com ja se sap i nombroses organitzacions -entre les quals Intermón Oxfam- fa anys que expliquen una vegada i una altra, la PAC ha estat un sistema proteccionista que ha col·laborat a ensorrar les agricultures del Tercer Món, a base de practicar el dúmping, és a dir, obligar a obrir els mercats dels països pobres per entrar-hi productes subvencionats a un preu amb el qual els productors locals no poden competir. Això ha trencat, entre altres coses, la sobirania alimentària que era precària però funcionava millor que la dependència als grans monocultius, i és un dels motius pels quals la fam augmenta al món, en comptes de disminuir.

Les empreses s'enriqueixen

Però aquest proteccionisme tampoc ha afavorit els països rics, ja que els diners, en lloc d'anar al conjunt dels agricultors, s'han repartit entre les grans empreses i corporacions. Només a Espanya, per exemple, el 16% dels beneficiaris de la PAC es queden amb el 75% de les ajudes. La conseqüència, esclar, ha estat l'ensorrament de la renda agrària, de la producció, i un augment del preu dels aliments i de la despesa familiar. "Es calcula -explica un informe d'Intermón- que la PAC va significar un augment de 79.500 milions d'euros a la factura dels impostos i 36.000 a la dels aliments. Segons aquests càlculs, això vol dir que una família europea de quatre persones paga mil euros a l'any per aquests conceptes". "Amb la PAC -explica un estudi de Veterinaris Sense Fronteres-, hi han perdut el productor i el consumidor. A més de baixar la qualitat del que mengem, la diferència de preu entre el cost del producte i la botiga és del 450%. El benefici queda per a les empreses que controlen el comerç i marquen els preus, que són cada vegada un nombre més petit i concentrat a tot el món".

Només faltava que els mercats financers s'hagin llançat sobre els aliments per convertir-los en mercaderies que cotitzen a la borsa, on s'hi marca el preu del pa, de la carn, de la soja, i que el menjar s'estigui convertint en els nous fons d'inversió de la pròxima bombolla econòmica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT