Publicitat
Publicitat

J.M. Fernández Montoya Farruquito: "Has de volar, però no pots oblidar-te mai de tocar a terra"

Tradició Juan Manuel Fernández Montoya, 'Farruquito' (Sevilla, 1982), és, sense discussió, un dels grans del flamenc pur. Aquest dissabte presenta 'Baile flamenco' al Coliseum, dins de la segona edició del Festival de Flamenc Carmen Amaya

D'ençà que el vaig entrevistar per primera vegada, farà uns 16 anys, han canviat algunes coses. Farruquito segueix sent educat, amable, apassionat i madur, però li han passat coses des d'aquell atropellament mortal a un home que li va costar passar una temporada a la presó i en vull parlar. Però no puc: tot just asseure'm, el seu representant m'informa -molt educadament- que si faig una sola pregunta personal s'aixecaran i marxaran. Caram. Parlar de flamenc, això sí; no se m'acut cap tema més personal per a un bailaor que parlar de flamenc. Potser quan deien "preguntes personals", en realitat volien dir "preguntes incòmodes"?

La primera vegada que et vaig veure va ser al Poliorama, tenies només 17 anys. Em vaig emocionar, i no en sabia res, de flamenc. Què em va passar?

Crec que el que et va passar és una cosa molt normal que passi amb el flamenc. El flamenc és molt difícil, i quan vas a veure una cosa que és tan difícil i hi ha persones que el fan tan fàcil, això sorprèn i agrada. Entens el que veus sense saber de flamenc i això és soprenent: si veus un bon espectacle, encara que no en tinguis ni idea, surts amb ganes de repetir. Hi ha molta veritat, hi ha molta emoció, molta improvisació, molt marge per a l'espontaneïtat i molt contacte amb el públic.

Defineix el teu estil, en poques paraules.

És molt difícil d'explicar: naturalitat, espontaneïtat, improvisació, amor a l'essència, a la tradició. Però també sóc jove i tinc les meves inquietuds. El meu avi em deia que no em deixés portar mai per ningú, que fes el que sentís. Has de volar, però no pots oblidar-te mai de tocar a terra ni dels orígens. Un ha de saber d'on ve. Sóc receptiu als canvis, però amb les arrels ben sòlides.

I com és compatible el flamenco pur amb el fet de fer un espectacle, que ha de ser una cosa estructurada?

És la part més difícil, la que em costa més, perquè jo sóc improvisació. No em sento còmode amb les coses quadriculades. Però cal un ordre. Jo distribueixo feines a la companyia i un cop tothom sap què ha de fer i quan, els dic que pel mig facin el que vulguin, perquè jo també ho faré.

El flamenc es balla molt entre amics, entre família. Quina diferència hi ha entre ballar en aquest entorn i fer-ho dalt d'un escenari?

La diferència és que dalt d'un escenari la concentració ha de ser molt més elevada, perquè has d'arribar a sentir que balles com si fossis al carrer, amb els teus amics. Si no t'ho prens així, arriben els nervis i pesa la responsabilitat.

Deixa'm fer una mica de broma: tu has mamat flamenc des que vas néixer. Quin mèrit té fer això que fas?

T'ho explico. Hi ha molta gent que ha mamat el flamenc i no saps qui són. El mèrit és que reconeguin la teva feina. La feina no és néixer en una família, és aprofitar aquest avantatge i dedicar-s'hi cada dia en cos i ànima. Jo segueixo formant-me, escolto tota mena de música, vaig a Londres a veure musicals… Encara que neixis a la millor família del món, un no hi arriba si no s'hi esforça molt.

La primera vegada que vas sortir a ballar en un escenari va ser a Broadway, amb cinc anys!

Vaig ballar en un espectacle on hi havia els millors de la millor època que mai hi ha hagut del flamenc. Vaig veure gent plorant veient aquell espectacle! No se m'oblida, en recordo coses com si fos ahir. El meu avi tancava l'espectacle i un gran ballarí que era íntim amic seu li va dir: "Antonio, has vist el que he organitzat allà fora? A veure si ets capaç de sortir i fer-ho tu". I el meu avi va dir: "Ah, sí? Vaig a intentar fer el mateix que tu. Però en comptes de fer-ho en vint minuts, que és el que ha durat la tevasoleá, jo ho faré en cinc. D'acord?" Tot molt sa i amb bon humor.

Com era el teu avi, Farruco?

Era un gitano salvatge, un geni: analfabet, però un geni. Era molt particular. A la vida no l'interessava res que no fos estar a gust amb si mateix, amb la seva família i el seu art. Va passar molta gana, però es negava a ballar en llocs on no es trobava a gust, encara que necessités els diners per menjar. Era l'autenticitat personificada.

Has heretat alguna cosa d'ell?

Em va ensenyar a estimar aquest art. M'alegro molt de les coses bones que li passen al flamenc -no a mi, jo sóc un més- i també em dolen molt les coses dolentes que li passen. Quan veig persones que ballen bé de veritat i no els veig enlloc, m'enfado. I després estan aquests quatre de sempre, que amb tots els meus respectes, s'estan buscant la vida però no en tenen ni idea… Jo no dic que aquests no hi siguin, dic que els bons també hi han de ser.

Quan va morir el teu avi vas haver d'assumir la responsabilitat de seguir el seu llegat i la companyia. Vas notar molt la pressió?

Ho vaig fer amb gust, però vaig tenir moments difícils: vaig haver d'agafar la companyia, en què tots eren més grans que jo, i dir: "Senyors, aquí no s'arriba tard, assajarem una hora més, cobrarem això…" Va ser dur. Per sort, per a la meva companyia sempre he buscat gent que es mou per l'art, no només per diners, i això em va ajudar molt.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT