Publicitat
Publicitat

Julieatherton: "Quan et penses que ho saps tot és quan has de plegar"

Regal És una de les actrius de moda del West End. Julie Atherton (Preston, 1978), protagonista de musicals com 'Mamma mia' o 'Fama', presenta avui 'Aquests cinc anys' a Salt. Dijous serà a l'Auditori de Barcelona en funció única: obligatori

Parlem després de la roda de premsa de l'espectacle, dins de la programació del festival Temporada Alta. Malgrat el seu talent, no hi ha rastres d'estrella per enlloc: riallera i modesta, s'agombola al sofà on estem asseguts i ho contesta tot com si fos la primera entrevista que li fan a la vida.

Tinc entès que no pares: com és que has pogut encaixar aquest espectacle a dins de la teva agenda?

Per sort, sabia que ho faria abans que signés el contracte per fer Sister Act. Així que els vaig dir que només el signava si podia fer això. Volia tornar a Barcelona! No entenc com us pot agradar tant Londres si viviu aquí!

La primera vegada que vas venir a Barcelona va ser l'any passat, actuant a l'Auditori. I allà vas conèixer Dani Anglès, amb qui ara fas aquest espectacle. Què va passar?

És que treballar amb ell és increïble. A l'escenari ell és allà, amb tu: molts actors no hi són, quan actuen, es limiten a cantar. Ell és tan bon actor! I ens portem molt bé. Quan em van dir que havien pensat aquest espectacle, vaig dir que sí sense dubtar-ho!

Ja has fet Aquests cinc anys abans a Londres, però mai com aquí, on tu cantes en anglès i ell en català.

No entenc què diu, esclar, però és preciós: encara que no entengui el que està dient puc sentir l'emoció pura, perquè el Dani és molt bon actor i el text i la música són tan brillants i emotius que s'entén tot.

Sempre has volgut cantar?

Sí. Ho feia sola, a la meva habitació. No sabia ni que se'm donés bé, senzillament m'agradava fer-ho. Una vegada, una de les noies populars de l'escola em va dir que m'havia sentit cantant al cor i que havien pensat que podia cantar el solo d'una obra escolar. En aquella època jo no parlava amb ningú. Em vaig sentir tan honorada que m'ho diguessin que vaig pensar: "Potser tinc bona veu".

I com va anar quan vas dir a la teva mare que t'hi volies dedicar?

Vaig arribar a casa i vaig dir: "Mare, tinc una prova per a una escola d'art dramàtic de Londres. M'hi pots portar?" I ella anava dient, contenint l'emoció: "D'acord. Què t'has de preparar?" Jo ja ho tenia tot organitzat, el pianista i tot! I em va dir: "Mai en tota la meva vida t'he vist tan organitzada!" És que a mi no m'interessava res més.

Va haver-hi un professor que et va ajudar molt. Parla-me'n.

Peter Hartley. Era el professor de teatre de l'escola i va apostar molt per mi. Gairebé m'expulsen perquè vaig deixar dues assignatures i la normativa escolar no m'ho permetia. El director va fer una reunió i el Peter va dir: "Si l'expulseu, m'encadenaré a l'escenari fins que torni". Creia tant en mi que vaig començar a creure en mi mateixa.

I vas arribar a l'escola d'art dramàtic sense haver fet ni una sola classe de cant, més enllà del cor de l'escola? Devies tenir molt talent, però poca tècnica.

Cap tècnica. Vaig haver de treballar de valent. Em va portar tres anys descobrir com fer les notes més altes. I segueixo aprenent, amb cadascuna de les feines que faig, sobre mi i sobre la professió. El dia que et penses que ho saps tot és el dia que hauries de plegar.

I acabes l'escola d'art dramàtic i el teu primer paper és el de Sophia, la noia protagonista de Mamma mia !

Va ser fantàstic, un any increïble. Vaig aprendre moltes coses. Va ser increïble i difícil, tot alhora. També vaig aprendre que la gent no és tan bona com sembla i que alguns et volen enfonsar. Va ser una lliçó dura d'aprendre.

Ara estàs fent Sister Act al Regne Unit, el paper de la germana Mary Robert.

No deixa de ser irònic: ella no parla gaire, és tímida i després troba la seva veu. L'espectacle va molt bé. La setmana que ve anem a Edimburg.

Quina és la teva por més gran com a actriu?

Que algú descobreixi que no puc actuar! Mentre feia Avenue Q vaig patir molta por escènica. Pensava: "Tothom es pensa que sé què estic fent, però no és cert!" I t'adones que tothom et mira i sents el pes del món a les teves espatlles. És una sensació horrorosa.

Sobretot perquè per fer un musical, has de fer dues coses bé alhora: cantar i actuar.

Hi ha molta gent d'aquest negoci que això no ho entén. Quan veuen els musicals on he treballat, em diuen: "Ah, així que ets cantant?" I jo: "No, sóc actriu i també cantant". És molt difícil creuar a l'altra banda. M'encantaria poder fer una comèdia com a actriu.

No ets comportes gens com una estrella, trobo. Creus que encara no ho ets o senzillament ets així?

Crec que sóc així. M'agrada la meva vida, la meva família i els meus amics. No em vull convertir en un monstre. No em veig per sobre dels altres perquè sóc actriu: de fet, una infermera té una feina molt més dura que no pas la meva. Em moro de vergonya quan algú del meu entorn té un atac i es torna diva dalt de l'escenari. No crec que canviï mai, no és necessari.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT