Publicitat
Publicitat

EL PLE DEL PARLAMENT

Mas aguanta la primera sessió de control tot i que els seus rivals s'aferren a relliscades dels consellers

L'oposició evidencia que no tot són flors i violes

El 28-N va quedar clar que Catalunya volia un canvi. I va triar el govern sòlid que Artur Mas havia promès per sortir de la crisi i apostar, de manera gradual, pel dret a decidir sense límits. Semblava que el president, que va aconseguir un ampli suport després de set anys d'espera i mil i una turbulències en els governs d'esquerres, comandaria el país sense despentinar-se i només amb l'oposició dels sindicats o dels quatre afectats per retallades que, en cap cas, afectarien mestres, mossos ni metges. Era un president que només patiria per la crisi. Els partits que havien estat al Govern sortien de les urnes tocats i semblava que serien invisibles al Parlament.

Però no. La sessió d'ahir, en què el Govern se sotmetia per primer cop al control, va evidenciar que els grups opositors, fins a sis, amb els seus accents i neures , no en deixaran passar ni una i seran implacables amb els errors, les vacil·lacions o els punts febles d'un executiu més humà del que semblava.

De Bozal a Crespo
La consellera Pilar Fernández Bozal, la inacció de l'executiu amb Yamaha, el frustrat nomenament de Xavier Crespo i els problemes de comunicació amb els 80 per hora van ser camp adobat i van obligar Mas i els consellers a esforçar-se.

El govern de CiU no té majoria absoluta ni un soci estable. Patirà per tirar lleis endavant i refer els pressupostos pot ser molt ardu o bé deixar Mas en les mans que menys li convenen políticament: les d'un PP que, com va evidenciar ahir Alicia Sánchez-Camacho exhibint una discrepància amb la direcció estatal, pagaria el que té i el que no té per ocupar una posició una mica més central.

Als bancs de l'oposició només el republicà Joan Puigcercós va donar certa treva a Mas, malgrat que el va instar a no refiar-se de Zapatero. Però ERC ja havia rebut una cleca quan Francesc Xavier Mena va rebutjar les crítiques independentistes a la seva secretària d'Ocupació recordant que a més de treballar en un bufet d'advocats que deslocalitza empreses també havia escrit articles per a la fundació d'Esquerra. El president va recórrer al passat per repel·lir els atacs de l'incisiu Joan Herrera ("La gent va acabar cansada de vostès", li va dir) i del minuciós Joaquim Nadal, que va posar el focus en els nomenaments que no s'havien fet definint-los com "la punta de la piràmide".

El de Crespo com a secretari de Seguretat el veta Presidència, que castiga Felip Puig per no retallar prou els alts càrrecs. Mas va admetre que era un nomenament "frustrat" i va enviar Nadal a encarar-se amb Puig. El conseller ja s'havia enfrontat amb el PSC pels 80 per hora. Fidel al seu estil (que l'allunya de la inseguretat dels consellers debutants o retornats al faristol de l'hemicicle amb poca pólvora dialèctica com Andreu Mas-Colell), el titular d'Interior va fer notar als socialistes que la seva dissort no era casual.

Embalats alguns consellers i el president, fins i tot n'hi va haver per a Oriol Pujol, que va marcar perfil propi anant més enllà de l'elogi i fixant prioritats polítiques i pressupostàries. Mas li va reconèixer que "de tant en tant també l'encerta". I és que les declaracions del futur líder de CDC en el sentit que a la Generalitat li faltava poc per no pagar nòmines també formen part de l'arsenal d'una oposició que revifa cada cop que el Parlament obre portes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT