Publicitat
Publicitat

Miquel Calçada: "Vull conèixer de prop la política per ajudar el país"

Perfil Com que vam néixer exactament el mateix dia (13-08-1965) m'avisa que aviat m'hauré de posar ulleres: ell acaba d'encarregar les primeres, de moment per llegir. Es mostra fascinat per la vida universitària i orgullós de l'aïllament que viu als EUA. L'estiu li va servir per recuperar vida social ("Aquí m'ha costat trobar temps per llegir, allà no faig res més"). Al gener torna del tot, sense pressa però decidit a prémer seriosament el botó personal de reiniciar.

Explica'ns la teva nova vida d'estudiant.

Fa molt de temps que volia anar a estudiar un màster als Estats Units, per la qual cosa vaig treure'm una llicenciatura a la UOC. I vaig triar un màster d'administració pública a la Maxwell School de Syracuse, que mal m'està dir-ho però és la primera que es va crear i la número 1, molts funcionaris dels Estats Units hi van per progressar. M'he decantat cap a la resolució de conflictes, ho tenen molt avançat acadèmicament, tot i que ho apliquen poc.

Ets bon estudiant?

Vaig treure'm el màster amb plena satisfacció, i aquest curs ho arrodoneixo amb un altre de relacions internacionals, fins al desembre. He patit molt, com feia temps que no patia. Havia entrevistat centenars de compatriotes que viuen a fora i m'havien fet enveja, i ara els tinc admiració: és dur estar un any i mig fora.

Tens la sensació de començar una segona vida amb l'ordre correcte, com a estudiant primer?

Feia 14 anys que deia que m'agradaria anar als Estats Units. Als 40 i escaig és un bon moment per iniciar un altre procés, reinventar-te, fer el que hauries volgut fer.

És fàcil deduir que et vols dedicar a la política.

La política no només m'interessa sinó que m'agradaria conèixer-la molt més de prop, per això estudio conceptes de microeconomia i de macroeconomia, d'ètica i govern, vull veure com ho toquen als altres països.

Vols ser president?

Jo, ser president? Home, per a mi seria un privilegi, com per a molta gent, però el que per a mi sí que és bàsic és intentar ajudar i remar. Mentre pugui ajudar el meu país des d'on sigui estaré content, també pot ser des d'un organisme internacional. L'important és estar ben preparats.

Hi ha algun partit amb què et sentis còmode? O n'hauràs de fundar un?

No, home, em sabria molt greu haver-ho de fer. Hi ha una sèrie d'instruments vàlids, hi ha partits nacionals que són vàlids i les eines ja hi són, és qüestió de posar-se d'acord.

Com ens veus des de lluny?

Quan arribi el dia que siguem independents, i arribarà, ens farem creus dels anys que hem perdut discutint i fent teories, donant voltes i estudiant i conspirant sobre coses senzillíssimes. Que després de 30 anys la senyora Camacho faci servir el seu nen per negar una cosa tan exitosa com la immersió! Som un poble de compromís, ni a Bèlgica ni al Canadà ni al País Basc se n'han sortit amb la immersió, i nosaltres sí. No hem de perdre energies parlant-ne.

I com s'arriba a la independència?

La força sobiranista al Parlament ja hi és, a banda dels partits independentistes, hi hauria gent d'Iniciativa, una quarta part de parlamentaris socialistes votarien que sí, més de la meitat dels convergents, fins i tot algú del PP. Si el partit que governa creu que l'última frontera és el pacte fiscal i si no es produeix, haurem d'anar cap a altres horitzons, com m'he cansat de sentir en boca del mateix president. Una vegada més faig professió de fe i m'ho crec...

Dius que t'ho creus però em mires amb un somriure murri que la gent no veu...

Home, si no complissin el poble tindria memòria i diria: escolti, que vostè va dir que a partir d'aquí treballaríem cap a un objectiu més directe.

Des de la distància has notat la transició nacional que va prometre el president?

No em sembla que anem cap allà.

La conversió de Pujol a l'independentisme et va sobtar?

No. Jo recordo que tenia un pòster del president Pujol a la meva habitació de jove, i tot i així no acabàvem d'entendre el seu sí però no, no però sí. I entenc que deu ser dolorós arribar a admetre que no ha estat possible l'altra via. Dit això, estic convençut que el dia que siguem independents ens sorprendrà la bona relació que tindrem amb Espanya. És el millor veí que podem tenir i serà la millor gent amb qui ens podem entendre, i ells faran aquest esforç, n'estic convençut.

Aquesta revelació divina l'has tingut als Estats Units o ja ho pensaves abans?

Segurament veure-ho de lluny m'hi ha ajudat. El procés de trencament de l'apartheid a l'Àfrica ha estat un èxit, la independència d'Algèria un fracàs. Sé que el nostre cas serà possible sense trencar lligams sentimentals, familiars. El més trist que ens podem trobar és que ens fotin fora, arribarà un moment que serà Espanya que dirà: "Que pesats amb el fet diferencial, marxeu ja".

Veuràs la independència?

Sí, i per veure-la cal que n'estiguem convençuts. I llavors podrem ser solidaris amb els nostres diners. Ens ho hem de creure perquè ens respectin. Ho comparo amb la segregació americana. Hi havia una part de la societat afroamericana que era del parer de no molestar els blancs, no els provoquem. Una part del catalanisme ha buscat l'encaix a través de la negació, de l'autoamputació.

Algú et dirà que no parlis tant d'independència i més de la crisi.

És fugir d'estudi, esclar que hem de tapar les vies d'aigua, però si és per continuar navegant sense saber on anem no té sentit.

Quan tornis, al gener, què és el primer que faràs?

D'entrada agrair al meu soci, Carles Cuní, que m'hagi permès estar un any i mig estudiant, i ajudar a consolidar aquests 20 anys de Flaix, que ens arriben sent líders d'audiència.

I tele?

Ja he tingut el privilegi de fer tot el que m'ha vingut de gust. Ara vull fer altres coses.

Com veus els Estats Units?

Ja no són econòmicament els amos però tenen la meitat del pressupost militar mundial i els queden dècades de continuar marcant la pauta, i tecnològicament són molt innovadors.

Què n'hauríem d'importar?

No es pot calcar ni copiar perquè hi ha una qüestió d'ànima de la societat, però assumeixen més responsabilitats. La llàstima és que ho fan motivats perquè no tenen xarxa de protecció social. I nosaltres que en tenim, n'abusem. Hi ha gent que no valora la sort de tenir un metge que t'atengui, et faci receptes, a sobre et digui bon dia i no et costi res. Als Estats Units hi ha un 30% de la població que sap que té una malaltia i no pot afrontar l'assegurança, i té mala peça al teler. I només quan estigui molt greu podrà anar a urgències, això és molt bèstia!

Els nostres fills aniran enrere?

Ho percebo absolutament. L'educació superior ha d'estar més lligada al món econòmic real. El 40% de gent jove no ha trobat la primera feina i això no ens ho podem permetre. I hem de tenir una FP més eficaç, com a Alemanya. I el model de pensions és insostenible, la piràmide demogràfica a Europa és invertida.

I l'any 2030, quan tu i jo farem 65 anys i ens jubilarem, diuen que ja no cobrarem pensió.

Què vol dir que ens jubilarem? L'experiència que tu puguis tenir de cop i volta ha de quedar frenada i asseure't en una cadira? Si puc i em ve de gust i estic creant alguna cosa de profit per a la societat vull treballar.

I mira que tu t'hi vas posar jove.

La gent comença la formació i després entra en el món del treball. Jo ho vaig fer just tot a l'inrevés i quan dic tot, és tot, també tenir fills als 22 anys. Si algú m'hagués dit "seu un moment, pensa" ho hauria agraït, i m'adono que hi ha coses que me les he perdudes.

Has arribat a odiar el personatge Mikimoto, o a lamentar un èxit tan prematur?

No, estic content i molt agraït a tothom que em va ajudar.

Però t'ha perjudicat quan volies fer informatius i et deien que no tenies credibilitat...

Hi ha un pensament erroni per part de molts gestors de mitjans de comunicació. Quan algú que ha fet informatius està cansat, pobret, té el dret de fer humor o fer entreteniment. I en canvi el camí invers el troben impossible. És l'absurditat màxima, m'irrita profundament veure gent mediocre fent broma, agafaria la radio i l'estamparia.

Ets guardiolista?

Catalunya produeix genis, si a més tinguéssim una xarxa no ens aturaria ningú. Guardiola és brutal, ens encegarà amb la seva llum, no tinc paraules per agrair el que està fent i l'exemple que està donant, millor fins i tot que les copes.

I què et sembla el personatge Mourinho?

El vaig conèixer al Persones humanes, acompanyant Stòitxkov, parlava català, tenia molt clar qui som, què fem. Li hauria agradat ser entrenador del Barça, porta el Barça al cor, i tal com gestiona la rivalitat està aconseguint que el Barça millori cada dia. Li hem d'estar molt agraïts.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT