Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

"Maleït siguis, Ben Ali!"

El 1993 el president Ben Ali va visitar les regions més pobres de la Tunísia central. Després del cop d'estat incruent del 1987 -qualificat de mèdic amb l'argument que el president deposat, Bourguiba, havia perdut la lucidesa mental-, Ben Ali es presentava a les seves segones eleccions generals.

Si a les primeres eleccions, les del 1989, havia obtingut el 99,27% dels sufragis, aquesta vegada encara en volia més i devia pensar que no li aniria malament mostrar-se a la televisió al costat de la gent més humil, i que això li donaria la credibilitat per fer quadrar les eleccions del 1994 amb l'extraordinari resultat del 99,91% dels sufragis. Més endavant, l'any 1999, va optar per uns resultats una mica més moderats, del 99,45%, i el 2002 va baixar fins al 94,40%, un esforç que va merèixer que Sarkozy valorés positivament "l'espai progressiu de llibertats" del règim. Una opinió que no desentonava amb la de la resta de les democràcies occidentals segons les quals la dictadura era quasi raonable, i al país se'l considerava com un dels socis més apreciats del món àrab, ideal per fer-hi negocis o per anar-hi de vacances (pagades, si podia ser).

La benedicció del dictador

Tornem a l'any 1993: Ben Ali desitja escenificar el reconeixement del poble i es proposa visitar la regió de Kasserine. Després de baixar de l'helicòpter, es dirigeix a Foussana, un indret miserable, apartat de la carretera general: pols, cabres, ovelles. Al carrer principal un nen petit que una dona sosté en braços li crida l'atenció. Fa aturar el cotxe i s'hi acosta caminant. El nen té dos anys, els cabells rossos, la mirada viva. Ben Ali s'hi atansa per fer-li un petó. La mare del nen s'emociona per aquell gest presidencial, que considera un cop de sort del destí, un presagi de benaurança.

Uns anys després, la família del nen -formada per quatre noies i dos nens més-, es trasllada a viure a Kasserine. El pare es malguanya la vida amb la venda de verdures. El nen, que ja té 19 anys, fa de paleta o de taxista i s'ha convertir en el principal sou de la família.

El 8 de gener del 2011 la revolució arriba als carrers de la ciutat. La gent ocupa places i carrers. Als terrats hi ha franctiradors. La policia carrega contra la multitud. Sonen trets que no se sap d'on vénen. Cauen una, dues, tres, fins a 19 persones, ferides mortalment. Els gasos lacrimògens ofeguen un nadó de sis mesos que s'ha refugiat en un hammam . És la víctima més petita de la revolució tunisiana. Les icones d'aquesta revolució són la gent del poble que ha mort sota les bales, els màrtirs, com els anomenen. Els seus noms retolen els carrers; les seves fotos omplen una paret sencera al despatx de l'alcalde, que avui s'ha convertit en una sala oberta al poble, des d'on un grup de voluntaris s'ocupen del govern local tot esperant que s'aprovi la nova Constitució i se celebrin les primeres eleccions municipals democràtiques. Una de les fotos mostra un noi jove, que mira a la càmera amb uns ulls plens de vida, els cabells rossos. Es diu Slah Dachrawi. El dia 8, quan van començar els trets, va sortir de casa per anar a buscar el seu pare i una bala li va perforar l'estómac.

"Ben Ali me'l va beneir quan era un infant, i ara me l'ha matat", plora la seva mare.

Ens rep a casa, al carrer que porta el nom del seu fill. "¿I què en faig jo del nom d'un carrer? Maleït siguis, Ben Ali!", crida desesperada la dona. Camí de Foussana, el crit m'acompanya com un lament que surt de les entranyes de la terra. Pols, cabres, ovelles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT