Publicitat
Publicitat

INTERVENCIÓ MILITAR A LÍBIA

Les companyies militars privades creixen sense cap tipus de regulació a l'Àfrica

Mercenaris SA: La globalització de la guerra

El suposat ús per part del coronel Muammar al-Gaddafi de mercenaris contra manifestants i rebels mencionat en la resolució de les Nacions Unides que aprova l'ús de la força contra Líbia, ha tornat a posar sobre la taula la necessitat de regular l'ús de les companyies militars i de seguretat privada en zones en conflicte bèl·lic. L'objectiu és garantir que les seves activitats no contravenen el dret internacional i que no representen una amenaça als drets humans. La falta de regulació de les empreses privades militars i de seguretat (PMSC, en les sigles en anglès) es fa preocupant al continent africà, on les activitats mercenàries han estat contínues des de la Guerra Freda.

La Convenció per a l'Eliminació dels Mercenaris a l'Àfrica data del 1977. Però les PMSC floreixen al continent i les activitats mercenàries hi rebroten. A la Costa d'Ivori són soldats de fortuna de Libèria els que estarien a les ordres de Laurent Gbagbo, que s'aferra a la presidència tot i haver perdut les eleccions del desembre. Fa dos anys es deia que el deposat president de Madagascar, Marc Ravalomanana, estava organitzant una força militar amb sud-africans.

El cas més notori, fa sis anys, va ser el del britànic Simon Mann, que amb el sud-africà Nick du Toit, mentre es dirigien a Guinea Equatorial a defenestrar el president Teodor Obiang, van ser enxampats a Zimbàbue i empresonats. Mark Thatcher, fill gran de Margareth Thatcher, va reconèixer que formava part de la trama.

Globalitzar la guerra

Les gestes de Mann, Du Toit i Thatcher sonen a vella escola. Les PMSC han globalitzat la guerra i, d'acord amb els experts, hi són per quedar-se. D'una banda, "les PMSC són una bona font de soldats d'elit, sobretot per a països pobres que no poden permetre's mantenir un sistema de forces de seguretat modern", explica Deane-Peter Baker, professor d'ètica a la universitat sud-africana de KwaZulu-Natal, i d'altra banda, "als països desenvolupats hi ha més preocupació pels drets humans, però s'accepten menys els soldats que moren en conflictes llunyans en defensa dels drets humans".

Per a Baker, en el monogràfic sobre mercenaris publicat per l'Institut d'Estudis sobre Seguretat (ISS) la setmana passada, "les PMSC resolen aquesta paradoxa". L'analista es pregunta per la moralitat de la contractació de combatents, que es fa responsable de l'actuació d'aquests soldats en el camp de batalla i quin perill comporta la delegació del monopoli de la força fins ara en mans de l'estat.

Difícil classificació

Les PMSC són de difícil classificació, ja que els seus serveis van des de lluitar amb un govern per reprimir rebels (a canvi de concessions en mines de diamants, com va passar a Serra Lleona, per exemple) o vendre armes fins a entrenar soldats en operacions de pau de les Nacions Unides. És en aquest sentit que Sabelo Gumedze, investigador de l'ISS, considera que la creació d'un marc legal continental per a aquest "nou mercenari" és indispensable i més quan "la convenció del 1977 ha fallat i requereix adaptació". Un dels pocs països que han legislat les activitats de les PMSC ha estat Sud-àfrica.

No és estrany, vista la nefasta tradició mercenària del país: es calculen en 10.000 els sud-africans que participen en les PMSC a l'Iraq. Són antics soldats de l'exèrcit del govern de l'apartheid, molts amb experiència bèl·lica a Angola. Les PMSC, (la majoria britàniques i dels EUA) també han reclutat gent a Namíbia i a Uganda. Els sous, uns mil dòlars al mes per anar a l'Iraq, no es poden comparar amb el que guanya un policia o un militar al seu país.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT