Publicitat
Publicitat

Observatori Àfrica

No és Al-Qaida, és la pobresa

Els manifestants del Iemen que han sortit a protestar contra el govern i contra la pobresa porten roses a la mà. No porten Kalashnikov malgrat que en tenen a mansalva. Concretament, en tenen uns vuitanta milions d'exemplars per a una població de vint milions de persones. Si en restem les dones -perquè a les dones no se'ls permet disposar d'un fusell-, ens trobem que la quantitat de fusells per a cada home, inclosos els nens, és de vuit Kalashinikov.

Els manifestants del Iemen, però -i de moment- han deixat l'artilleria a casa i porten roses a la mà. Tampoc criden a favor de la guerra santa, ni contra el Gran Satanàs occidental. Criden en contra del govern, en contra de la corrupció, demanen feina, reformes, llibertat. N'estan farts de la vida miserable i surten al carrer a rebuf de les protestes que inflamen alguns països musulmans i del món àrab des que es va encendre la metxa a Tunísia.

Tot plegat sembla ben diferent a la imatge que es vol donar a Occident d'aquest bellíssim país aràbic. No fa gaire temps, el dia 11, la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, va fer una visita a Sanaa i no va dir ni una sola paraula sobre la pobresa. Del que volia parlar la senyora Clinton -la primera secretària d'Estat que visitava el Iemen en dues dècades-, era de terrorisme, armes, assessors militars, Al-Qaida, i tota mena de preocupacions associades al que ella mateixa va qualificar com la pitjor "amenaça comuna" a la qual "ens" enfrontem.

A les manifestacions, però, d'aquesta amenaça no se'n diu ni una sola paraula. Deu passar, potser, que quan els dirigents occidentals fan servir el plural majestàtic, ho fan sense adonar-se que les seves preocupacions no són les mateixes que tenen els ciutadans d'aquells pobles sotmesos pels interessos de la realpolitik a viure el seu propi patiment en benefici de l'interès general . També Tunísia era una dictadura amiga. I ningú es preocupava de la pobresa, ni de les tortures, ni de la manca de llibertat o de feina. Érem amics del president i n'estàvem molt agraïts per les productives relacions comercials que facilitava aquesta amistat i perquè el president s'ocupava que hi poguéssim anar a fer el turista amb tota seguretat.

Al servei d'Occident
Al Iemen, les desgràcies que avui fan esclatar el país en un clam en contra de la pobresa van començar durant la primera guerra del Golf, quan el govern va tenir la mala sort d'ocupar la cadira rotatòria del Consell de Seguretat de l'ONU i va votar en contra de l'ocupació de Kuwait. Com a represàlia, tots els seus treballadors als països del Golf van ser acomiadats i es van perdre més de vuit-cents mil llocs de treball. El govern va intentar rectificar posant-se al servei de les exigències occidentals en la lluita contra el terrorisme, però aquesta posició l'ha allunyat d'una població que emocionalment no se sent occidental i que va enviar milers de voluntaris a l'Afganistan a lluitar contra els russos, i és la que té mes presoners a Guantánamo.

El tancament de fronteres i la caiguda del turisme han acabat d'ofegar l'economia d'un país on el petroli ja no dóna la riquesa que s'esperava i la falta d'aigua provoca guerres més violentes que els episodis terroristes. I això diu el poble: "Som aquí i n'estem farts". No és que sigui un programa polític, però tampoc és Al-Qaida: és la pobresa i l'abandonament del poble.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT