Publicitat
Publicitat

Ángel Pavlovsky:

"No és ambigüitat: sóc una dona que sembla un tio"

Gauche Divine "Em deien que jo era més trencador i impactava més que les seves cançons" Diversió "Ningú m'ha encomanat la missió de millorar la gent ni culturitzar-la" Reconeixement "El prestigi no és una cosa que ocorre per casualitat, es guanya"

Ángel Pavlovsky va arribar a Espanya des de Buenos Aires l'any que va morir Carrero Blanco. Després de passar per Madrid i entretenir guiris un parell d'anys a Puerto Banús, va aterrar a Barcelona per treballar al cabaret Barcelona de Noche. Era el 1975 i Franco va morir mentre ell cosia lluentons en un vestit. Va convertir-se en un dels primers fenòmens de culte de la Transició, admirat per la Gauche Divine, i va fer el salt de l' underground al teatre de masses gràcies al seu alter ego , la senyora Pavlovsky, que fa cinquanta anys que passeja pels escenaris. Dijous que ve estrena Angelhada a l'Arteria Paral·lel.

Com va néixer la Pavlovsky?

El Barcelona de Noche era un cabaret de travestis, com en deien llavors, que s'assemblaven de lluny a la Marlene Dietrich o la Liza Minelli, i feien playback . Jo no m'assemblava a ningú i no feia playback . Sortia entre l'una i l'altra, agafava el micro i m'enrotllava. Hi posava tota la ideologia i humor que podia, i vaig passar de desconegut a ser portada de revistes, cosa que ni havia imaginat. La Pavlovsky va néixer allà.

Tota una estrella, però de classe treballadora.

Vaig innovar el gènere amb autenticitat. Amb el temps vaig tenir el meu xou, vaig sortir de gira, i amb els anys vaig passar-me del cabaret al teatre, però donant-los el que esperaven veure: vestits fastuosos, enginy, bon humor, i amb temes frívols, però llavors em deien que si estava boig. Els bebès proveta, la bomba de neutrons, els ordinadors, les nines inflables...

Va ser la teva època d'or?

Va ser una època divertida, perquè no hi havia festa en què no em convidessin. Jo amb els meus vestits, un per a cada ocasió, dels millors dissenyadors del moment.

Et divertia provocar?

No era provocar, era seduir. Provocador ho era Ocaña, que era un altre rotllo, d'ensenyar el cul i veure què passava. Era insòlit trobar un personatge com jo, com va ser Copi a París. Érem tots amics, amb Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Llach, Pi de la Serra... Ells deien que jo era més trencador i que impactava la gent més directament que les seves cançons, perquè es despertessin de l'endarreriment moral, estètic i personal al qual ens havien conduït.

Diuen de tu que ets l'únic transformista que ha fet el salt al teatre de prestigi. Ha estat així?

Sí, i fixa't que no he rebut ni una subvenció en la meva vida. És pel respecte que em tenen certs directors, com Mario Gas o Lluís Pasqual. I fins que va arribar aquest any passat, que em va trucar la ministra de Cultura per donar-me la medalla al mèrit de les belles arts i em pensava que era una broma. Com em va semblar una broma que un dia em truquessin de l'Enciclopèdia Catalana! El prestigi és una cosa que no ocorre per casualitat, es guanya. Es pot tenir més sort o menys, però el prestigi generalment és merescut.

Estrenes Angelhada , però diria que el públic no va a veure un espectacle concret, va a veure't a tu.

Jo no els posaria nom. Marcel Marceau anava pel món anunciant Marcel Marceau. Però els he de canviar el títol per vendre la gira... I després és igual si hi poses un tros de l'espectacle anterior. Per això busco noms divertits com Orgullosamente humilde o Rímel i castigo , tonteries així per diferenciar-los, però cadascun és continuació de l'altre.

Com ho fas per ser trencador 50 anys després, quan el transvestisme ja no és un tabú?

Ara la gent ja no va a veure homes vestits de dona. Va venir aquesta moda que són les drag queens , que competeixen per ser la més meravellosa però no parlen. Jo he anat evolucionant, he treballat amb l'ambigüitat, també he actuat vestit d'home... Ser trencador va ser una conseqüència, no una meta. Abans volia fer riure. Ara no: si no riuen, és que estan pensant. Però tampoc vull fer autoajuda a la gent. A mi ningú m'ha encomanat la missió de millorar la gent ni culturitzar-la.

Aquesta ambigüitat ha anat sempre a favor teu.

No, no és ambigüitat: sóc una dona que sembla un tio. No hi ha manera que amb aquesta cara sembli una nena, però ho he acceptat així. I jo em veig bé així. I ja està.

En una altra època no es podia dir tan obertament.

Despertava un cert interès. Encara existia la llei de vagos y maleantes per als homosexuals. I venien intrèpides periodistes a preguntar-nos si érem homosexuals, però no gosaven.

Hi ha un públic, potser jove, que encara t'ha de descobrir?

Fa uns deu anys, tenia un públic fidel i els joves se n'anaven a les discoteques. Ara no, ve molta gent jove, perquè corre la veu. I si entren a saludar-me, em confessen: "Els meus pares t'adoren". O "la meva àvia"! No ser televisiu no és un camí fàcil.

Vas tenir opció?

Quan m'ha agradat el que oferien. Amb Àngel Casas o Júlia Otero, he treballat en tots els seus programes. On em deixaven ser jo mateix i aportar-hi coses. On m'escrivien un guió i jo llegia, no. I a la televisió d'ara no hi cabo, no hi tinc res a fer.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT