Publicitat
Publicitat

CONSEQÜÈNCIES DEL 28-N

El líder d'ERC ha fet una bona campanya, però ha arribat tard i amb la pesada motxilla del tripartit

Puigcercós en el paper de Laocoont

Hi ha unes paraules de Montaigne que semblen escrites expressament per a ús d'aquest partit polític tan singular que és Esquerra: "Crec que, entre totes les coses, no hi ha res en els homes més difícil que la constància, i res més fàcil que la inconstància".

A Joan Puigcercós les eleccions no li han anat gens bé. El partit, els últims anys, ha viscut una maltempsada rere l'altra. Ha patit dues escissions tan terribles com grotesques: pel que sembla l'independentisme català genera, més que cap altra opció política, tota llei de visionaris i egòlatres, defensors ultrats de les societats unipersonals. Hi ha moltes coses que no s'han fet prou bé. I Josep Lluís Carod-Rovira, per acabar-ho d'adobar (o tot el contrari), ha tingut paraules molt dures sobre l'ensulsiada recent (però ell ha estat incapaç de reconèixer cap error!). La sensació és que el partit s'està desintegrant i que cal fer alguna cosa amb urgència.

Puigcercós ha estat, a parer meu, un bon líder. No vull valorar la manera com va accedir a la presidència del partit: segurament està plena de clarobscurs. No m'interessen en absolut les maniobres internes que el van encimbellar a la trona com tampoc les que, ara mateix, l'en fan baixar. En línies generals, però, crec que ha estat un dirigent molt digne, resolutiu, amb un discurs ideològic ben travat. Ha tingut la inexcusable gosadia de parlar clar i català. El gran error de la seva campanya personal -la declaració intempestiva que a Andalusia "no paga ni Déu"- ha estat blasmat àmpliament, però, per desgràcia, no ha servit per aprofundir en un debat que, catalans com som, només ocupa les tertúlies, com una amoïnosa cançó de l'enfadós.

Una gosadia imperdonable

En la meva opinió ha fet una bona campanya, ha projectat missatges positius, inequívocs. Però hi ha arribat tard, com Marc Ingla a la de la presidència del Barça. L'encara president d'Esquerra ha estat víctima d'una decisió: la d'optar pel segon tripartit, que ha resultat encara més accidentat que el primer. I ha comptat amb la inestimable contribució de tot un grup informatiu català que no li ha perdonat mai aquesta gosadia. Un grup nodrit i poderós que els últims dies, posem per cas, ha aplaudit com a valenta i honorable la decisió del senyor David Madí d'abandonar la política. Hi ha reaccions del país -del país que no deixa mai de manar- que aboquen a la desesperança.

Joan Puigcercós sembla altiu, fins i tot pot fer l'efecte de ser despectiu amb els seus interlocutors. És només una impressió, una impressió associada a la seva imatge -que cap assessor no ha sabut suavitzar-, a aquell gest de tirar el cap enrere i tòrcer una mica la boca, com si us regalés una ganyota de menyspreu o com si us perdonés la vida. La seva certa rudesa lèxica, la relativa genitalitat del seu llenguatge, no han estat transmutats -no han sabut ser transmutats- en un valor de confiança o de proximitat.

Els tics de l'expresident Jordi Pujol ens el feien amable, graciós i tot. Fins i tot no us estranyi que el català tan deficient -a nivell fonètic, lèxic, morfològic i sintàctic- de Xavier Trias o de la flamant presidenta del Parlament, Núria de Gispert, siguin considerats un mirall fidel i convenient de l'accelerada deturpació de la llengua. Podria molt ben ser. En el cas del líder d'Esquerra, ni l'estil, ni la llengua -sense gaires filtres, directa, com la de la gran majoria de catalans-, ni, encara menys, l'actitud o les maneres no l'han ajudat gaire.

Una pesada motxilla

Puigcercós no és un home empàtic. No s'està d'orgues i, en el tracte humà, pot resultar una mica cantellut. Ha generat l'animadversió entre els coreligionaris que l'hi tenien jurada. Però potser no ha sabut cuidar prou l'ampli cercle dels seus afectes. Insisteixo: ha arribat massa tard a la campanya, perquè, en el seu cas, la motxilla del tripartit pesava molt, massa. Però va fer una campanya meritòria, possibilista. Possibilista, anava a dir, com ho és ell mateix: home d'esquerres no dogmàtic; independentista no obcecat. Possibilista, sí, i alhora idealista. Costa tocar de peus a terra i, alhora, projectar la mirada enllà. Puigcercós, al meu parer, ho ha sabut fer.

Construir un líder és una tasca llarga i plena de treballs. Puigcercós és -he de dir era?- un líder en construcció. Els últims mesos ha madurat molt, però ha arribat tard a la campanya i també ha fet salat a l'hora de pacificar un partit que, en tants aspectes, ens fa sentir orgullosos, però que, en tants altres, ens convida a la desesperació absoluta. Un d'aquests aspectes és el que glossava Joan Fuster en un aforisme de Judicis finals : "Quan una política exigeix sacrificis -«sacrificis humans» o d'altres-, és que comença a confondre's lamentablement amb la religió".

A Esquerra Republicana hi ha una dramàtica manca de constància i til·la. Veurem si les municipals rehabiliten el de Ripoll. Per mi és un lamentable error no entendre que és -he de posar-hi era?- l'arquitecte que cal ara mateix per redreçar la casa mig ensorrada. Però per això som adeptes de la Gran Assemblea Indepe: dividim, nois, dividim tant com puguem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT