Publicitat
Publicitat

Scott Shuman: "Teniu estil perquè sabeu barrejar roba de Zara amb dissenyadors"

Blog "El que jo faig és molt més que fotografies de gent ben vestida" Estil "Una persona estilosa és la que, porti el que porti, sempre és ella mateixa" Futur de la premsa "Els diaris han de fer com els blogs i convertir els redactors en estrelles"

El que va començar com una diversió ha acabat sent el seu modus vivendi . De tan senzilla, la idea és genial: fotografiar gent del carrer que vesteix amb estil i convertir-ho en un blog. Scott Shuman (Indiana, 1968) és la persona que hi ha darrere del cèlebre blog de moda The Sartorialist , que, amb 350.000 visites diàries, s'ha convertit en el lloc de referència per a dissenyadors, caçadors de tendències o fashion victims . Shuman es va mudar a Nova York des de la seva Indiana natal buscant imatges com les que veia a les revistes de moda. Però al final va ser ell qui va convertir els carrers de les grans ciutats en passarel·les de moda i la gent anònima en improvisats models. És el mateix que va començar a fer fa dècades -quan la gent encara comprava diaris en paper- el fotògraf de The New York Times, Bill Cunningham, a la seva secció On the street . Però Shuman ha modernitzat la idea i l'ha portat al terreny 2.0.

Què és per a vostè una persona amb estil?

És la que té consistència i coherència. No ha de vestir sempre igual però sí tenir un punt de vista consistent. Porti el que porti, una persona estilosa sempre és ella mateixa. Tinc un amic, Robert, que té molt d'estil i no porta sempre la mateixa roba, però sempre és ell. Sempre sembla que està portant la seva roba.

I aquí tenim estil?

Sí. A Nova York hi ha gent molt jove i amb diners que vesteix de Prada però aquí la gent barreja roba de Zara amb peces de dissenyadors, sou més creatius. I m'agrada l'estil dels homes que he vist a Barcelona i Madrid. Van ben vestits però amb una masculinitat i virilitat que no veus a Londres ni a Nova York. Tampoc a Itàlia, on vesteixen massa refinats.

Què ha de tenir una persona perquè la vulguis fotografiar?

Res, perquè no depèn d'ells, si no de mi. És el que jo veig en ells o el que em fan pensar i sentir. Aquesta és la diferència entre periodisme i art. El que faig és molt més que fotografies de gent ben vestida. És art perquè hi ha la meva mirada, no intento fer fotoperiodisme ni saber qui és la persona que retrato.

Però què és el que fa que es giri al carrer per fer una fotografia?

Mai sé el que és, simplement ho he de sentir. M'agrada el repte de treure alguna cosa bonica de situacions dolentes, com el mal temps o que no hi hagi bona llum. El més divertit de tot és que mai sé què fotografiaré.

Imagines el teu blog en un altre lloc que no sigui Nova York?

A Nova York és més fàcil perquè hi ha més gent, hi viuen més de vuit milions de persones, però pots fer un blog com aquest en qualsevol altre lloc. Jo el vaig començar a Nova York però ara només la meitat de les fotografies són d'allà. Hi ha fotos de tot arreu: Amsterdam, Copenhagen, Madrid... El meu blog no seria el que és si no viatgés a altres països i em posés reptes. I la coherència és que tot i que les fotos són de diversos llocs, totes tenen el meu segell.

I quina és la millor ciutat per fer fotografies?

Nova York és la millor perquè és molt variada i és molt fàcil trobar-hi estils diversos. Londres també, i una mica París. Hi ha altres ciutats amb estil, com Milà, però és més limitat, no hi ha sorpreses.

Quin és el següent pas? Creu que la fórmula del blog The Sartorialist es pot esgotar?

Estaré fent això tant de temps com pugui. I no faig només fotos de moda: a Madrid he fet fotos de toreros i a Atlanta fotos de ballarins al carrer. Intento anar més enllà i buscar els elements que fan únics aquell lloc. I ara m'he mudat a un nou apartament, on he habilitat un estudi per fer retrats d'interior. Continuaré fent fotos al carrer perquè m'encanta però m'he d'anar posant reptes perquè el blog continui sent fresc.

Imaginava que el blog acabaria tenint tanta influència?

No, perquè la meva intenció no era fer diners. Va començar com una cosa divertida però aviat vaig veure que es podria convertir en alguna cosa important. Sobretot perquè la gent es prenia la molèstia d'enviar-me e-mails per dir que els agradava. Bill Cunningham hi era abans que jo. Ell ja feia fotos de gent del carrer el 1985, però no sabem què en pensava el públic d'aquella època. En canvi, jo penjo una foto al blog i de seguida la gent hi fa comentaris. M'agraden els blogs perquè hi ha un diàleg bidireccional. D'aquí cent anys, la gent podrà llegir què pensava d'aquella foto el públic de l'època, i això no havia passat mai. Jo no ho he creat, però he sabut veure'n el potencial històric.

També ha demostrat que es poden fer diners amb els blogs. És aquest el futur de la premsa?

En un diari, el que jo faig hauria d'anar a les pàgines d'opinió. I aquesta és la diferència entre els blogs i els diaris. Quan entres en un blog , pots estar d'acord o no amb el bloguer, però saps qui és la persona. I crec que és cap on han d'anar els diaris. Han de deixar de ser un conglomerat de gent anònima i promocionar els seus redactors i fotògrafs estrella. Com fan els equips esportius, que es construeixen al voltant d'estrelles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT