Publicitat
Publicitat

Síria no és el Marroc, Algèria tampoc és Egipte

Els mateixos ingredients no donen sempre el mateix gust. Ja és hora de reconèixer que és impossible aplicar el mètode científic per explicar les revoltes al món àrab, que no hi una relació directa entre les causes i els resultats. Hi ha una sèrie de factors gairebé comuns a tots aquests països: autoritarisme de caràcter tradicional, irrellevància de la societat civil, baix nivell educatiu, bosses de misèria i discriminació de minories. Però el cert és que tots aquests elements, aïllats en el laboratori i en atmosfera protegida, no provoquen els mateixos efectes. ¿Era realment pitjor l'Egipte de Mubàrak que l'Algèria d'aquest mateix matí? ¿Les dictadures de Síria i del Iemen són realment més repugnants que les monarquies corruptes del Marroc o Jordània?

Potser el mètode d'anàlisi inicial era equivocat. En lloc d'estudiar els elements desencadenants de les revoltes, hauríem d'analitzar els factors que les neutralitzen. Al Marroc mateix hi ha corrupció a dojo, violacions de drets humans, presoners polítics, pobresa, llibertat d'expressió reduïda a nivells de folklore i un rei absolut que és propietari del 80 per cent de l'economia del país.

La revolta marroquina, en canvi, no acaba d'enlairar-se. I és que hi ha dues inèrcies que impedeixen que la societat marroquina aixequi el vol: la figura sagrada del monarca, líder espiritual dels musulmans locals, i un nacionalisme basat en la integritat territorial, un tabú inqüestionable i transversal, des de l'esquerra fins a la dreta, que impedeix el canvi polític. Molt pocs marroquins, fins i tot dels més progressistes, són capaços d'admetre que la causa del Sàhara Occidental és la causa de la democràcia al país, que totes dues són inseparables, que el preu d'un Marroc democràtic és un Sàhara lliure. No tots estan disposats a pagar-lo.

Una oposició diferent

Algèria i Síria no són gaire diferents, però el país magribí disposa des de fa anys d'una premsa lliure crítica amb els centres del poder (amb importants limitacions, com l'exèrcit) i existeix una oposició legal activa encara que excessivament dividida. A més, les dues darreres generacions de la societat algeriana continuen en estat de xoc per experiències de violència extrema viscudes en poc més de 50 anys: una guerra anticolonial sanguinària i recentment una guerra civil de característiques demoníaques.

Els algerians, doncs, tenen traumes que els fan pensar-s'ho dues vegades abans de recórrer a la violència i sobretot tenen vàlvules d'escapament. Els sirians en canvi, no en tenen. La dictadura de la família Al-Assad ha sotmès el país a una mena de nihilisme: no hi ha objectiu en la vida ni cap mena de propòsit. A més, les velles consignes contra els enemics exteriors (Occident i Israel) ja no tenen valor. I és que aquest nihilisme existencial, aquesta falta d'escapatòria la que arrossega homes i dones a enfrontar-se amb els tancs en una batalla absolutament desigual, gairebé una autoimmolació. No hi ha res a perdre i sí alguna possibilitat de guanyar, remota però bella.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT