Publicitat
Publicitat

TÀPIES - MORT D'UN GENI

Tàpies, immortal

L'artista català, sempre entre la terra de la matèria i el cel de la filosofia, va morir ahir als 88 anys

S'ha mort Tàpies. És un dia trist. No sé si l'admirava més com a artista, com a escriptor, com a mecenes o com a persona compromesa. Afable i aparentment convencional per fora, explosiu i ple de rebel·lia per dins. Compromès i místic, reivindicatiu i reflexiu, senzill i erudit. Un exemple, un referent. S'ha mort Tàpies, però és viva la seva obra, i els seus escrits, i el seu llegat.

Físicament, va desaparèixer ahir a Barcelona als 88 anys. La família no ha donat gaires detalls i ja ha anunciat que la cerimònia de comiat serà en l'estricta intimitat. Tot i així, els ciutadans ens en podrem acomiadar demà, a partir de les 15 hores, a la seva fundació, on les portes estaran obertes per demostrar, envoltats de les seves obres, que no, que no ha mort del tot perquè el seu treball és immortal.

Els últims anys havia fet una baixada de salut i estava sord i quasi cec, però malgrat la vellesa encara pintava amb força i els ulls li brillàvem amb intensitat quan parlava d'art o del món. De fet, Tàpies feia anys que estava malalt i tenia, com se sol dir, una mala salut de ferro de la qual sempre en sortia a la tardor amb un reguitzell d'obres meravelloses. La darrera vegada que el vaig veure va ser fa poc més d'un any en un homenatge que li va retre el sindicat CCOO. Havien trobat un cartell de suport al Vietnam que havia fet l'artista el 1974 i, amb retard, volien agrair-li el compromís i la generositat. Dues qualitats que mai van faltar a l'artista, que estava sempre a punt per firmar un manifest contra un atemptat urbanístic, una barbàrie política, un atac a la llengua o al país. Va estar a la Caputxinada i defensava Catalunya amb el mateix fervor amb què defensava els drets humans o l'art com a mitjà del creixement humà.

"No hi ha res absolut ni permanent en aquesta vida, però hi ha una sèrie de valors que tenen una certa duració perquè són útils a la societat", explicava el 2004 amb motiu de la gran retrospectiva que li va dedicar el Museu d'Art Contemporani de Barcelona. "Tenen relació amb aquesta necessitat de situar l'home vinculat amb l'univers i la natura. Després, les circumstàncies de la vida i de la història van canviar, però aquests valors es mantenen i en la meva obra miro de trobar imatges eficaces per provocar un canvi de mentalitat en la gent en relació a aquests valors més profunds". Tàpies era un artista místic, però la seva era una religió de la senzillesa, una ètica franciscana que el va portar a sacralitzar les pedres, la sorra o un mitjó trencat per mostrar la importància de les petites coses. "A les meves obres no hi ha descripcions ni solucions. Insinuen a l'espectador que ha de canviar la seva pròpia consciència i en aquest camí segurament trobarà una explicació còsmica".

Nascut en una família burgesa, republicana i catalanista de la Barcelona de 1923, Antoni Tàpies i Puig va tenir una formació inicial autodidacta, però estava al dia dels corrents avantguardistes a través de les revistes que, com el D'Ací i d'Allà podia tenir a l'abast a casa seva. La infància va estar marcada per una malaltia pulmonar que el va tenir convalescent molts mesos en diversos sanatoris, on va fer una immersió en la filosofia que ja no abandonaria mai i que amb el temps complementaria amb l'assaig científic, la filosofia oriental i, sempre, la poesia.

Va començar a estudiar dret, però ja el que li interessava era la pintura i es va ficar de ple en l'ambient cultural de l'època. L'enllaç amb les avantguardes d'abans de la guerra, especialment amb el surrealisme de Paul Klee o Joan Miró, va venir de la mà del poeta J.V. Foix i de Joan Prats i, amb un grup d'amics entre els quals hi havia Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart, van crear Dau al Set, el primer gran moviment d'avantguarda de la postguerra catalana. "A vegades penso que sóc un artista que ha pintat un mateix quadre al llarg de tota la vida perquè hi ha unes constants que es mantenen i que responen a una certa visió de l'univers", deia Tàpies, i això en part veritat. Si un mira Zoom , una de les seves obres emblemàtiques dels quaranta, hi trobarà l'aire familiar de les seves últimes obres. Però, de fet, la seva obra està plena de subtileses, canvis i revolucions. Passada l'època postsurrealista, va començar a treballar, en el context del corrent informalista francès, amb una sèrie de pintures matèriques i abstractes que li van donar projecció internacional.

És curiós perquè Tàpies, tot i la contestació que sempre l'ha perseguit tant de jove com de gran, va tenir un reconeixement molt primerenc, tant dins del país com fora. Gran viatger, va conèixer de primera mà l'evolució de les arts als Estats Units i Europa compartint exposicions i xerrades amb artistes contemporanis com Dubuffet, Motherwell, Karel Appel o Alberto Burri. En aquest sentit, el seu treball, tot i mantenir aquesta línia constant de què parlava, ha estat marcat per l'evolució de l'estètica d'aquest segle. L'aprofundiment amb les matèries va anar passant i s'hi poden trobar instal·lacions, objectes escultura, obres quasi minimalistes, o d'Arte Povera, o expressionistes, o esquemàtiques... Pintava amb arena i pols, sí, però també amb vernissos i colors, amb escombra, amb les mans i amb els peus, amb filferro i amb violins... Tot era possible, tot, però, això sí, la matèria, la realitat, era fonamental. Això del conceptualisme no era cosa seva. Tenia clar que l'art era una cosa mental, emocional, interna, però necessitava un ancoratge material per poder-se desplegar.

Per això va molt bé llegir els seus escrits, que es poden incloure entre els millors tractats sobre estètica i art que es puguin trobar avui en dia. És així, llegint-lo, parlant amb ell, mirant les reverberacions internes de la seva obra com s'estima Tàpies. A casa seva vivia rodejat d'obres de totes les cultures i èpoques en una mescla que meravellava -i que en part es va poder veure a l'exposició de la seva col·lecció que va fer la Fundació- i que tenia com a escenari una casa racionalista construïda per Josep Maria Coderch a la qual s'entrava pel garatge i l'estudi. Sempre al costat, la seva dona Teresa Barba, puntal del seu treball des de sempre i companya en l'aventura intel·lectual de l'artista, amb qui ha tingut tres fills.

La seva obra es va fer més política als anys setanta; i als vuitanta tampoc va deixar de banda la realitat del món. Curiosament, als noranta, no va perdre força i va saber destil·lar la saviesa amb obres plenes d'erotisme, humor, ràbia i tendresa. Tanmateix, he de reconèixer que una de les obres que més m'admiren de Tàpies és el seu paper com a mecenes a través de la fundació que va crear a Barcelona. Durant molts anys va ser el seu principal, quasi únic, suport financer, i gràcies a això vam poder conèixer el treball d'artistes abans mai vistos a la ciutat. Allà, al terrat de la Fundació, hi ha ara instal·lat el famós Mitjó que el seu dia no va voler el Museu Nacional d'Art de Catalunya. És petit, però resistent. Com aquest artista afable i senzill, que va ser sempre un dels més grans.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT