Publicitat
Publicitat

Tomeu Català: "He vist ressuscitar molta gent"

Perfil Tomeu Català és un capellà mallorquí, nascut al poble de Vilafranca de Bonany fa setanta anys. Té tres llicenciatures (filosofia, teologia i ciències de l'educació) obtingudes a Roma, València i Barcelona. Fa un quart de segle va fundar Projecte Home a Mallorca, i va arribar a ser president de l'entitat a tot Espanya. A Mallorca atenen sis-centes persones amb problemes d'addiccions, tenen quatre-cents voluntaris i vuitanta professionals. Entusiasta, coratjós, incansable i directe, és un líder nat que no et cansaries d'escoltar.

Fa 25 anys que va muntar Projecte Home a Mallorca.

El Govern Balear i la Comunitat Autònoma ens empenyien a obrir, era el moment de l'epidèmia de l'heroïnomania, la societat i els mitjans de comunicació exigien respostes. Quan el bisbe m'ho va encarregar li vaig dir: "Don Teodor, hi ha molts de capellans que no foten ni brot i jo faig molta feina, també de prevenció, que ho digui a altres!" I me torna a cridar i me diu: "Te deman per favor que ho facis". I vaig deixar el que estava fent. Me'n vaig anar dues setmanes a Montserrat per prendre consciència que començava una etapa que no sabia com seria.

Què té el mètode de Projecte Home?

Hi ha un parell de coses claus. Fa que la persona sigui la protagonista de la rehabilitació, implicant al mateix temps l'entorn, la família. I el programa com a tal és gratuït a nivell ideològic i a nivell econòmic. És apartidista i aconfessional. No és un lloc per evangelitzar, és un lloc per oferir la possibilitat de viure lliure de drogues i altres herbes. A l'equip dels terapeutes els demanam professionalitat i voluntarietat. A més de ser una feina ben feta s'hi ha de posar el plus de l'ànima.

Hi ha voluntaris i hi ha terapeutes que cobren...

Un dels interessos és que no cobràssim superbé però que no cobràssim malament, intentant que el 50% sigui d'ajuda pública i l'altre 50% de la societat: les persones que vénen, les famílies, els amics, les empreses.

L'inici devia ser molt dur.

Era l'epidèmia de l'heroïnomania unida a la sida, hi havia idees equivocades. Me'n record que estava dinant a comunitat i un al·lot que li costava un ou assumir que tenia anticossos me diu: "M'han fet molts de seminaris, però el que més m'ha ajudat és que tu dinis aquí i seguis a sa nostra taula a vora nostro i es terapeutes facin el mateix".

Per addiccions greus, quant de temps hi pot passar algú aquí?

Depèn d'ell, des de vuit mesos fins a molts anys. Si és un al·lot que comença i que fa tres anys que està jugant amb les drogues, només vénen al vespre un o dos dies a la setmana, i amb vuit o deu mesos és suficient.

Quina és la droga que porta més maldecaps ara?

Pesa molt la politoxicomania. El programa que té més gent en aquest moment és el de cocaïna, i moltes vegades s'hi uneixen pastilles o alcohol.

Qui li havia de dir que seria un expert en drogues...

Jo no sóc un expert en drogues, sóc expert en persones. L'important és com una persona que pareix que està superdestruïda se'n surt, és molt guapo! He vist ressuscitar molta gent.

Tanta implicació emocional li deu haver donat molts disgustos....

Sobretot d'impotència, quan tu veus clar que l'altre convendria que reaccionàs i no ho fa i recaurà, te dol molt, te fa sentir limitat. Però m'ha ajudat perquè si no tendríem el perill de creure'ns que salvam gent, i nosaltres no salvam ningú, nosaltres donam uns mitjans, però no som la Mare de Déu de Lourdes, no fem miracles.

Com ho ha portat l'Església que sigui un capellà tan diferent?

Som rector de la parròquia de Puigpunyent, però ja els vaig dir que primer era el Projecte, cada dia no puc dir missa, si tenc una reunió primer és la reunió. Hi som poc i s'ha fet possible que sigui una comunitat, la catequesi la fan, l'economia la duen i jo no toc cap paper. A nivell de diòcesi i a nivell nacional no sempre ha estat fàcil.

A l'Església li costa adaptar-se als temps. Homosexualitat, preservatius.

Això ho tenim claríssim, i si qualcú qualque vegada ha volgut ficar mà li hem dit que no. Ja fa més de 25 anys hi havia un gran terapeuta que era homosexual i el vaig fer directiu. I per nosaltres és claríssim: cal aconsellar el preservatiu per combatre la sida.

Som a la societat de les addiccions.

De la gent a Espanya que està a presó el 79,7% hi és per delictes relacionats amb la droga, són drogoaddictes. Probablement els grans lladres no estan a dins la presó, ni els grans lladres de la droga tampoc, però aquesta pobra gent sí que hi està ficada.

Com són els que vénen aquí?

Gent amb mala llet no n'he trobat mai, però gent dèbil moltíssima. Tot el programa està enfocat a reforçar la persona, perquè la fragilitat crea l'addicció al menjar o a la cocaïna o al sexe o al joc. Els demanam que siguin voluntaris d'altres institucions i aprenguin a donar, perquè si han robat molt a la família, la societat, ho poden tornar duent un vell amb la cadira de rodes a la Creu Roja.

La idea és reforçar la personalitat.

En el fons el problema és la fragilitat de la persona. Recordo un al·lot que ja és mort que un vespre passejant me va dir: "Tomeu, mira ses estrelles!" Com pot ser que una persona no les hagués vist mai? La droga els aïlla, aquí els ajudam a descobrir que tu existeixes, i l'altre i els altres...

Com ha arribat tan enllà la corrupció a Mallorca?

És trist i dolorós. S'ha entrat en una dinàmica molt perillosa. Per nosaltres ha estat bàsic que Projecte Home sigui apartidista, perquè a mi qualque vegada me varen dir: "Ets un fill mal nascut, t'he ajudat i tu no m'ajudes". Una cosa és que la institució t'ajudi i l'altra que un partit t'ajudi, però se mesclen nous amb cargols molt fàcilment.

I com ho viviu ara que es destapa tot?

Amb una tristesa tremenda, te fa posar un interrogant davant de moltes persones, m'entristeix molt per l'ambient social. Hi ha d'haver unes lleis i s'ha d'estar molt al cas.

Això fa perdre la fe en la gent.

Al maig me'n vaig anar a Roma per un curs de teologia. De fet, hi anava per estar en silenci, dedicar-me a mi, i vaig dir-me: "Vull recuperar la sensibilitat, la confiança en les persones, perquè si no ets un ase". Creure en la gent no vol dir ser beneit, jo estic rodejat de gent que ha estat a la presó, me'n fii del tot, però no deixaré la cartera a baix.

Què passa amb l'ofensiva contra la llengua aquí a Mallorca?

Me fa mal haver de dedicar temps a això, encara. Mon pare i ma mare no eren de lletres, però record que les primeres coses que vaig llegir eren la doctrina i les rondalles, tot en mallorquí.

Tanta crisi econòmica no l'espanta?

Als vuitanta vàrem tenir l'epidèmia de l'heroïnomania, i ara tenim la crisi, que és una altra pesta epidèmica, i te fa tenir por, angoixa. Hem d'aprendre certes lliçons, que les coses tenen un valor, que podem viure amb senzillesa. S'ha dit que el 70% de les ONG desapareixeran, i vaig dir als meus: hem de ser del 30%. En sortirem, tenim força suficient. No hem fet cap ERE ni ERO ni la mare que els va parir.

Per a algú que estima tant els joves, ¿el celibat no és un sacrifici excessiu, no tenir parella, no tenir fills?

És el que més em costava, jo vaig entrar en el seminari amb 16 anys, i llavors això del celibat i de ser pobre era un fandango. És el que més m'ha costat, jo volia ser pare bastant jove, perquè he tingut tres germans morts en néixer i vaig créixer sol. Moments que m'ha costat ser cèlibe, que he pensat quina putada, n'he tingut, però també he tingut clar que valia la pena.

Als 70 anys està en plena forma.

Hi va haver un fet que me va marcar i és que fa nou anys vaig tenir un infart, me varen dir: "Ens estimem més tenir Tomeu per a molt de temps". Així vaig aprendre a agafar-m'ho amb més calma, i a delegar.

Va veure la mort a prop...

La mort és un gran regal. Jo tenia por a la mort, i des de l'infart ja no. Vaig estar una hora damunt el volant del cotxo, i aquella hora tenia un mal horrorós i no em podia moure, però l'estat de benestar que vaig tenir no l'he tingut mai. Record la sensació de dir "Tenc 61 anys i la vida ha estat guapa" i veure imatges de gent nostra. Per tant, l'únic que val la pena a la vida és fer el bé. I l'altra sensació, dir "Ara me mor i vull anar al cel i he de demanar perdó", ¿i te pots imaginar que no vaig recordar res per demanar perdó? Vaig entendre que quan Déu perdona, oblida, no és com nosaltres.

Té el cel guanyat, doncs?

Jo anava directe al cel i a més amb gent que m'estimaven i estimava, que guapo! No vaig tenir res del túnel. Estic convençut que el cel el tenim aquí. I l'infern el buscarem nosaltres també.

Tampoc no hi ha pressa per anar-hi.

En moments de crisi, durant aquests nou anys des de l'infart, m'he emprenyat amb Déu. Per què carai si ja estava tan bé i m'hagués pogut morir, ara m'he de putejar continuant viu?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT