Mohamed Bouazizi no va ser ni el primer ni l'últim jove que es va suïcidar a Tunísia. Abans que ell, al març, s'havia immolat Abdessalam Trimech i al novembre es va calar foc Chamseddine el Hani. El 22 de desembre, es va autoelectrocutar Houcine Neji. Els casos d'aquests quatre homes són similars i la desesperança el motiu d'aquest darrer acte de protesta, solitari i brutal. Trimech tenia dos fills i un petit comerç ambulant per al qual no aconseguia els permisos. Es va ruixar de benzina i va encendre un llumí.
Les morts de Trimech i d'El Hani van indignar els habitants de les poblacions on vivien però van passar desapercebudes. La de Mohamed Bouazizi es va convertir en una llegenda. I això, segurament, per un fet aparentment insignificant. El seu cosí va enregistrar amb el mòbil la primera protesta de centenars de persones davant la municipalitat de Sidi Bouzid i la va penjar a internet. Altres van seguir el seu exemple. Al-Jazira va emetre alguns vídeos i es va desencadenar el mecanisme que a internet s'anomena viral : una mena de boca-orella electrònic de proporcions gegantines. El 4 de gener, quan Bouazizi va morir, els tunisians el van plorar en línia i van assistir al funeral des de Facebook.
Tunísia va ser el primer país del món àrab que es va connectar a internet i el primer que va posar en marxa un sistema de filtratge de continguts. Ben Ali va ser el més maquiavèlic enemic de la xarxa i de la llibertat de premsa i expressió. Quan Bouazizi es va immolar, un de cada cinc tunisians tenien pàgina a Facebook i un grup reduït d'activistes digitals -bloguers, defensors de drets humans o periodistes- lluitaven des de feia anys contra la censura.
Quan Sidi Bouzid es va encendre, l'objectiu va ser clar: fer circular les notícies, disseminar la informació i difondre les imatges que la gent prenia al carrer amb els mòbils. Les penjaven a Facebook, perquè YouTube i altres plataformes estaven bloquejades des del 2008. "Es tractava que altres parts del país ho sabessin", recorda l'activista digital Slim Amamou. Pocs haurien sabut el que passava si no hagués sigut per internet. Com va denunciar Lina Ben Mhenni el 19 de desembre en el seu blog Una noia tunisiana : "Els mitjans oficials només ens presenten les activitats del president i del partit al poder".
Les protestes es van multiplicar i la batalla va obrir un altre front al ciberespai. "Ammar 404", com els tunisians anomenaven l'aparell de censura, va incrementar la guerra bruta i va piratejar contrasenyes i grups de Facebook. Havia tancat abans l'accés als portals que reproduïen els cables de Wikileaks, com Tunileaks, obert des de l'exili pel blog col·lectiu Nawaat [El nucli].
Anonymous a l'atac
Començava el 2011 i el món seguia una mica despistat els disturbis fins que va passar un fet insòlit: Anonymous va engegar l'operació Tunísia. Slim Amamou diu que a fora es van fixar en el país quan aquest col·lectiu amorf, descentralitzat i enigmàtic de hacktivistes va llançar un atac cibernètic contra els portals del règim i en va col·lapsar vuit. "El món es va interessar en Tunísia perquè es va interessar en el que feia Anonymous i Anonymous s'hi va interessar a causa de Wikileaks. Va ser molt important per a nosaltres que hi hagués pressió exterior sobre el règim -afirma-. Tot el món va participar en la revolució".
