Publicitat
Publicitat

PASQUA MILITAR EL FUTUR DE LA MONARQUIA

La monarquia espanyola s'ho juga tot a la carta del príncep

El cas Urdangarin canvia el guió del futur Felip VI

Ja casat i amb descendència, semblava que la tasca de Felip com a futur rei havia de ser -en termes del difunt Sabino Fernández Campo (a Condición de príncipe , 2004, de Màrius Carol)- "gestionar la normalitat, ser un tècnic a la monarquia". Però l'escàndol del seu cunyat Iñaki Urdangarin pot canviar aquest guió. Els rumors, cada vegada més freqüents, sobre una possible abdicació del rei Joan Carles, fan que el príncep sigui ara objecte de totes les mirades. Però, ¿qui és en realitat el futur Felip VI?

Si els nadons arriben amb un pa sota el braç, Felip de Borbó i Grècia va venir al món el 30 de gener del 1968 amb una corona. El seu naixement -precedit del de les seves germanes, Elena (1963) i Cristina (1965)- possiblement va constituir el mèrit definitiu perquè Joan Carles fos finalment el candidat al tron triat per Franco.

Aleshores Espanya, institucionalment, era una monarquia sense titular regida pel dictador, que podia designar qui li plagués com a successor al títol de rei, mentre -segons la llei de successió del 1947- fos un home, catòlic, major de 30 anys i "d'estirp règia". Tot i que Joan Carles era el seu candidat, en tenia un de recanvi: Alfons de Borbó Dampierre. L'arribada d'un hereu va reforçar Joan Carles, i Franco no es va estar d'opinar sobre el nom del nounat: "Ferran VII encara és molt a prop, els Felips són més antics", va afirmar. El 22 de juliol del 1969 l'autòcrata va designar oficialment Joan Carles com a futur monarca.

El 'príncep d'Astúries'

Felip va estudiar fins al BUP a la selecta escola madrilenya de Santa María de los Rosales, que el 1972 costava 20.000 pessetes mensuals. El 1977, quan tenia 9 anys, es va declarar la seva successió a la Corona. Encara no era príncep d'Astúries perquè quan ell va néixer el seu pare no era rei. A més, el seu avi -Don Joan- era rei de dret, en posseir els drets dinàstics d'Alfons XIII, motiu pel qual Joan Carles era rei de fet . Tot un embolic. Per resoldre'l, el 21 de gener del 1977, Joan Carles I va nomenar el seu fill príncep d'Astúries per decret. Així va evitar que les futures Corts constituents (que sorgirien d'unes eleccions al juny) escollissin com a tal la infanta Elena, que era la primogènita. El resultat va ser una paradoxa: la Constitució del 1978 afirma que el títol pertany al "príncep hereu des del naixement o des que s'esdevingui el fet que origini l'evocació" (article 57.2), mentre que Felip ho és per decret.

El 29 de maig del mateix 1977 Felip també va ser afiliat com a soldat al regiment d'infanteria Immemorial i va vestir per primer cop l'uniforme en una parada de la divisió cuirassada Brunete, que va aplegar 10.000 homes. L'acte, segons l'expert en reialesa Juan Balansó, "va demostrar al poble que les forces armades no estaven de broma respecte al successor de Franco i la seva peculiar línia dinàstica" ( Los diamantes de la Corona , 1998).

Acabats els estudis de BUP, el 1984 el príncep va marxar un any al Canadà, a l'exclusiu Lakefield College School (un dels millors internats del món). Després va fer estudis militars, a continuació es va llicenciar en dret a la Universidad Autónoma de Madrid (1988-1993), on va gaudir de programes específics, i va deixar inacabada la carrera d'econòmiques. Un màster en relacions internacionals a la Universitat de Georgetown va tancar el 1995 el dilatat període formatiu.

Vida sentimental

Com que a la Constitució hi ha un buit jurídic sobre les funcions del príncep (només li reconeix la regència), la casa reial li va atorgar comeses estatals i internacionals, i des del 1996 assisteix a les preses de possessió de presidents de l'Amèrica Llatina.

Pel que fa a la seva vida sentimental, van transcendir diversos idil·lis abans d'oficialitzar el seu compromís amb Letizia Ortiz el 2003. Després de la llarga relació amb Isabel Sartorius (1989-1993), n'hi va haver d'altres, com les de Giselle Gigi Howard, Carolina de Waldburg i Eva Sannum.

Però com és el príncep? Un dels seus biògrafs, José García Abad (La soledad del rey , 2004), explica que hauria estat sobreprotegit per la reina i que s'ha envoltat d'amistats d'alta societat. Actua cenyit al rigor del protocol i amb bon domini de l'escena, però té fama de rígid i estirat, fins al punt que "sembla creure que serà rei pel seu dret secular i és com si això l'alliberés de la necessitat de fer mèrits per conservar la feina".

En aquest marc, després de trencar la relació amb Eva Sannum per imposició del rei (atès que era plebea i model), el príncep va mostrar la seva rebel·lia i independència en comprometre's amb la periodista Letizia Ortiz, una altra plebea que, a més, era divorciada i de pares separats. L'anunci va generar una gran controvèrsia pública sobre si la núvia havia de pertànyer a la reialesa i va fer que la monarquia deixés de ser un tema tabú. De l'enllaç, celebrat l'any següent, en van néixer Leonor (2005) i Sofia (2007).

A l'ull de l'huracà

El cas Urdangarin ha posat la Corona al centre d'un huracà mediàtic que ha provocat que es fessin palesos els flancs més febles de la monarquia (l'opacitat financera de la institució i de les activitats econòmiques de la família reial) i que l'ha forçat reinventar-se (com mostra la publicació dels comptes), però que també ha elevat la visibilitat dels prínceps d'Astúries i, fins i tot, podria estimular el suport a la monarquia, segons alguns sondejos.

El procés a Urdangarin tant pot dur la Corona a una deriva fatal com la pot reforçar. El príncep, fins avui un hereu relativament anodí, ara pot assolir un carisma similar al patern, però de tarannà diferent. Per exemple, té un sentit de l'humor incisiu poc conegut, si ens atenim a aquesta conversa seva amb el conseller de Ramaderia de Cantàbria (recollida a Revilla : políticamente incorrecto , 2010, de Virginia Drake): "¿Tenen èxit les campanyes de divulgació que fan dels productes autonòmics?", li va preguntar. "Moltíssim, es ven tot a les fires", va respondre el conseller. "El crec, el crec, perquè vostè ja m'ha promès dues vegades enviar-me uns formatges i mai me'ls ha enviat", va replicar.

En qualsevol cas, un hipotètic regnat de Felip VI posarà fi a l'etapa fundacional de la monarquia que va instaurar Franco, i possiblement homologarà la Corona espanyola a altres d'europees més transparents i de princeses plebees (com les de Màxima d'Holanda, Mette-Marit de Noruega i Mary de Dinamarca), en una tendència a configurar monarques-ciutadans .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT